Diu que quan va venir de València i es va instal·lar a la Massana només es va permetre el luxe de carregar amb dues andròmines: la col·lecció de vinils, que s’entén perfectament, i atenció, la de Tente. Tente!? A les generacions Nintendo, PS i posteriors això de Tente els pot sonar a plistocènic. I amb raó, perquè estem parlant d’un joc de construcció que va viure l’edat d’or als anys 70, que va sobreviure als 80 i que va acabar desapareixent el 1992, quan la casa mare, Exin, va fer figa i va cedir a Borrás les dues línies estrella de la casa: Tente, precisament, i Exin Castillos, que mereix article a part. Per no parlar del Cine/Exin. Però ens desviem. El cas és que els temps havien canviat definitivament i construir peça a peça el que fos, humils cases, vaixells de guerra, naus espacials, no tenia res a fer si tenies a l’abast una consola. Ni Borràs se’n va sortir, el negoci es va anar esllanguint i el 2000 va dipositar els motlles en un magatzem de Barcelona.

De seguida hi tornem, però estem encara als anys 70, quan Enric Viguer tenia 8, 10 anys, el món semblava encara binari i tot era blanc o negre: Airgam Boys o Madelman; Ibertren o Scalextric; clicks o playmobil; Dacs o Manley; Lakers o Celtics; Nancy o Barbie; Epi o Fernando Martín; La Primera o UHF; Inoxcrom o Staedtler; Lego... o Tente! Ell va sortir Tente, com els millors de la seva generació. Per motius tan prosaics com que sortia molt millor de preu que Lego, que tenia molt més pedigrí, molta més història i que a sobre venia d’Alemanya. S’hi va quedar enganxat, va tenir la prudència de conservar els milers de peces que li van fer una mica més feliç la infància, i avui les arrossega allà on va, com una tortuga la closca. Fins a la Massana, si cal. 

Si en parlem avui i aquí és perquè un dels efectes col·laterals del temps lliure que va deixar a alguns la pandèmia va ser que una ànima bessona de Viguer, el castellà José Luis Reguilón, contactés a través de les comunitats que mantenien la flama encesa (Tenteros, La Tenteteca) amb altres friquis com ell i arribessin a un acord amb Borràs perquè els cedissin els motlles originals per fabricar peces de recanvi, primer, recrear alguns dels kits clàssics, després, i dissenyar-ne de nous, per acabar-ho de rematar. Tot sota el paraigua de la marca original, aquest Tente que exerceix per a alguns de magdalena proustiana de plàstic. Això era la tardor del 2021: “Primer els vaig demanar peces, perquè com et pots imaginar, després de quasi 50 anys n’havia perdut moltes, no podia completar els models antics, i són absolutament compatibles. Clavades, fins i tot el color. I quan van treure  el submarí, no ho vaig poder evitar i el vaig comprar tot i que és un kit nou: és una meravella, de grandíssima qualitat i que requereix una certa habilitat. Li va seguir un boogie”. S’ho feia enviar tot a València, perquè iUnits, l’empresa que ho comercialitza, només ven per Internet (però no a Andorra, per aquelles coses que ens situen de vegades als marges del món civilitzat) i en un grapat de botigues físiques –i cal prendre això de grapat en el sentit literal. “Aixi que els vaig proposar de fer-los de distribuïdor local i a l’abril vam començar a servir. De moment, a la llibreria La Trenca i a la papereria Món de Paper”.

I què serveixen? Els models fins ara disponibles inclouen versions millorades de kits clàssics, com ara el creuer Ibiza i el buc de càrrega. Han arrasat els boogies, ja esgotats, l’S80 està a punt de fer-ho, com el camió bolquet, i ha tingut una molt bona acollida el llançamíssils Himars, oportuníssim. Seguiran els pròxims mesos la patrullera de l’Armada espanyola, un altre model que va fer furor als 70; el trencagels nuclear Peary, un clàssic, i atenció a les dues joies que sortiran de les drassanes entre l’estiu i la tardor: el cuirassat Missouri i el portaavions Nimitz, la mare de totes les maquetes, amb 1.100 peces. Tots, en edició limitada de 120 unitats i preus per a totes (?) les butxaques: els boogies, 20 euros; el Missouri, 45; l’S-80, 75, i el Nimitz, 180. Pelet car, diran. Però per tornar ni que sigui tan sols unes horetes al paradís de la infància, la veritat, 180 euros em semblen una ganga. Gràcies, Tente!