La gran evasió de Trémoulet

El gran patró de Radio Andorra no es va evadir amagat al piano de cua de l’emissora, sinó a peu, pel Serrat i acompanyat pel seu futur gendre.

La història de Radio Andorra és fascinant, com hem anat recordant de tant en tant des d’aquestes pàgines. Encara ho són més les mistificacions a què ha donat peu. I Jacques Trémoulet, el gran patró de l’emissora, n’ha propiciat unes quantes. Són conegudes les acusacions de col·laboracionisme, que van culminar en el judici que el novembre del 1946 el va condemnar a mort. En rebel·lia, perquè l’home ho havia vist venir i el desembre del 1944, quan la derrota nazi era qüestió de temps, va tocar el dos i va reaparèixer a l’Espanya franquista, sota la protecció de Ramon Serrano Súñer, cunyat del Generalísimo i un dels capitostos del règim. Un bon contacte, vaja.

Entre les moltes llegendes que envolten la figura proteica de Trémoulet, una de les més estupendes sosté que l’home es va ocultar a la caixa del gran piano de cua que oportunament s’havia expedit cap a Encamp, en un episodi que –ja que en parlem– evoca l’episodi, aquest real, de la fugida de l’etarra Joseba Sarrionandia de la presó de Martutene, el 1985, amagat en un altaveu del cantant Imanol. Kortatu ho va immortalitzar a Sarri, Sarri.

Però parlàvem de l’evasió de Trémoulet, que quasi vuit decennis després continuava sent quasi un secret d’estat. Fins ahir. Resulta que la matinada de dissabte va morir als 100 anys Guy de Comminiges, gendre de Trémoulet i que va tenir un protagonisme notable en dos moments essencials de Radio Andorra. Ho recordava Jean-Marc Printz al monumental portal que ha consagrat a l’estació, i ho recuperem avui i aquí perquè posa per fi llum i taquígrafs a un capítol fins ara inèdit.

La història la relata Jean-Louis Marquet, l’últim director general de Radio Andorra. I Marquet la sabia perquè la hi havia confiat el mateix Comminges. Resulta que veient le negre horitzó judicial i el perill cert d’una execució sumària en el marasme de l’Alliberament, Trémoulet deixa Tolosa el desembre del 1944 acompanyat del seu cunyat, Michel Bannel, i pel lleial Comminges. Arriben en cotxe a Tarascó, i el 22 de desembre Trémoulet i Comminges comencen la travessa a peu. Passen per Vicdessos, fan nit en una pedrera i l’endemà al matí reprenen el camí enmig de la boira i de la neu, perquè no hi falti de res. Entren pel Serrat, i el 24 de desembre Radio Andorra emet una i altra vegada Le chapeau de zozo, la cançó de Maurice Chevalier que havien acordat per informar Bannel que havien arribat sans i estalvis. Trémoulet partirà de seguida cap a Espanya, i la resta de la història del patró, inclosa l’exoneració total dels càrrecs de col·laboracionisme, l’abril del 1949, ja la coneixem, més o menys.

No així la de Comminges, de qui Printz diu que “no va tenir mai un paper funcional dintre de l’emissora”, que “mai hi va figurar a l’organigrama” i que precisament per això era fins ara un gran desconegut. El segon moment Comminges arriba a l’etapa final de l’estació. El 1971 mor Tremoulet i Bannel, pelet traïdor, planeja vendre Radio Andorra a Sofirad, la casa mare de Sud Radio i l’eterna enemiga de l’emissora. Comminges s’hi va negar en rodó i va contraatacar confiant la presidència a Jean Delfigne i la direcció als germans Gilles i Jean-Louis Marquet. Aquests quatre homes intentaran resistir, diu Printz, l’atac combinat de l’Estat francès, “que mai no va renunciar a liquidar Radio Andorra”, del govern espanyol, que en reivindicava la propietat, i del Consell General, que en va decretar el tancament el març del 1981.

Comminges va continuar la guerra més enllà de la clausura, reivindicant la propietat de l’emissor del Roc del Pui. I aquesta història, com saben, té tres finals: el primer, el 2006, amb l’acord que establia la cessió simbòlica de l’emissor a Espanya, que el traspassaria a Andorra amb la condició que se saldessin els deutes contrets amb els treballadors que el 1981 es van quedar al carrer. La major part dels comptes es van saldar efectivament el 2009, excepte els dels treballadors que no van poder ser localitzats fins al 2020... i gràcies a la intermediació del portal Aquí Radio Andorra.