Dissabte a La Llacuna, primera edició amb taula rodona i concerts de clàssica, moderna i flamenca.
Hem tingut i tenim concursos de veu, de piano i de saxo. Durant un temps, i no fa tant, hi va haver fins i tot un festival d’electrònica: l’InNova, recorden? Per no parlar de la trobada de buners. Però mai n’havíem tingut un de consagrat a la guitarra, i això que amb el Narciso Yepes semblava que el terreny estava adobat. Això deixarà de ser cert dissabte: La Llacuna acollirà el primer Festival de guitarra d’Andorra la Vella. Així es diu la criatura, que és filla de tres pares encara que sembli mentida: Manuel Alonso, David Sanz i Oriol Vilella. Tots tres, guitarristes, naturalment, i tots tres provinents d’una escola i d’una tradició diferent: la guitarra flamenca, la clàssica i l’elèctrica, respectivament.
Aquesta és precisament la gràcia de l’invent, diu Alonso, de qui va partir la idea original: “Presentar en un únic esdeveniment la diversitat d’estils, tècniques i estètiques que ofereix aquest instrument, que sorprendrà molts”. Això, d’un costat. De l’altre, es tracta també de servir de punt de trobada a la legió de guitarristes en exercici al país, tant estudiants com –diguem-ne– professionals: “Sobretot els estudiants, que vegin que dintre de la guitarra hi ha molts camps i moltes sortides, que no s’han de limitar a una de sola”, diu Sanz. De quanta gent estem parlant? Quin és el múscul que pot exhibir la guitarra a casa nostra? “No crec que exageri si dic que devem ser dos centenars i mig, potser 300. Molts, i de molt bons”, sosté Vilella.
Fins aquí, les bones intencions. Com es concretaran? El festival –més aviat la jornada– tindrà dues potes: al matí, la taula rodona amb els tres artífexs de la cita; a la tarda, bateria de concerts. El primer, amb el trio de guitarres de l’Institut de música de la capital –David Font, Lluís Casahuga i el mateix Sanz– i un programa de tall eminentment clàssic que inclou temes de Turina (Fandanguillo), Brouwer (Canticum) i Rak (Four Moods). Li seguirà aquesta singular combinació de flamenc i ritmes llatins que el pianista Jordi Barceló i el mateix Alonso han batejat amb el nom de Latin Stride Flamenco, amb el reforç per a l’ocasió de David Amat, al saxo i al cajón. I per acabar, el toc funk del trio d’Oriol Vilella –amb Òscar Llauradó al baix, i Dante Falótico a la bateria– i un còctel de temes propis i versions de Jeff Beck (Star Cycle) i Stevie Wonder (Superstition).
Atenció a l’horari, més aviat francès: la taula rodona, a les 12 hores; els concerts, a partir de les 15 hores. Tot plegat ha sigut possible gràcies a una subvenció del comú (1.500 euros), i la vocació, diuen, és que l’any que ve hi hagi una segona edició.