Són unes sabates delicades, amb detalls florals i amb el taló vermell: el tipus de calçat reservat per llei als nobles, els que envoltaven el Rei Sol, Lluís XIV de França. Com van venir a parar a cal Rossell d’Ordino? Quin ús els van donar? Ja saben els conveïns que les darreres generacions manifestaven un orgullós aire de grandesa, imbuïts probablement per la genealogia d’una casa que va donar al país prohoms com Antoni Fiter i Rossell i per la qual van desfilar personatges com Verdaguer.
 
Però tornem a tan curioses sabates, manufacturades al segle XVIII i conservades fins a dia d’avui. Són part de l’extensa –prop d’un miler de peces–, poc comuna i interessantíssima col·lecció tèxtil que l’empresa Retoc està acabant d’inventariar per a Patrimoni Cultural. Que la feina s’encarregui un quart de segle després que l’Estat rebés la gran herència de Joaquim i Maria Lluïsa de Riba Cassany, els últims de la casta, són ja figues d’un altre paner. Encara que en els últims anys és cert que s’ha premut l’accelerador per inventariar –i dignificar– tan ingent patrimoni històric –uns 10.000 objectes–, recordava Berna Garrallà, cap de l’àrea de Béns Mobles. Qui, per cert, feia un adeu públic: en pocs dies es jubila després de 40 anys de servei al departament. 
 
Si és un enigma com van venir a parar a Ordino les sabates que calçava la noblesa del segle que escoltava Mozart tocar el piano, no ho és menys l’inquietant missatge ”Nace el hombre y va corriendo hacia la muerte”, que les tècniques s’han trobat en un paper cosit entre les dues teles d’una pitrera de dona. Qui tenia tan present aquesta sentència que volia portar-la sempre a tocar del cor?
 
Els vestits, paraments de la llar i altres objectes confegits en tela de Casa Rossell recorren els últims cinc segles d’història i configuren una col·lecció excepcional, coincideixen Garrallà i Mireia Garcia, que dirigeix les tasques d’inventari. Poc habitual dins i fora de les fronteres del país. Fora, perquè fons amplis solen estar en museus i la procedència de les peces és diversa, no el conjunt reunit per una sola família al llarg del temps. Dins, perquè una de les poques cases que s’hi podria comparar, els veïns d’Areny-Plandolit, tenen una història familiar molt diferent, amb hereus fins avui. 
 
Vestit per carnestoltes
Els de Casa Rossell van deixar en armaris, baguls i calaixeres indumentària de tot tipus, des de roba per treballar al camp a la relacionada amb el culte religiós o la dels grans esdeveniments. Maria Lluïsa, la senyoreta, encara en feia servir algun per disfressar-se per Carnestoltes: així se la veia en la foto que presidia Una mirada interior, l’exposició que els van dedicar a l’Era del Raser. El vestit, per cert, estava descordat per darrere: no només li faltava tot allò que cenyia i dificultava la vida a les dames del dinou sinó que “la morfologia de la gent ha canviat molt amb el temps”, recordava Garrallà: un altre exemple de tot el que els vestits poden dir sobre el passat. 
El que no han aconseguit les tècniques –i en realitat tampoc no és la seva feina: ja vindran els investigadors– és lligar els vestits i altres objectes amb qui els duia a sobre. A excepció d’un mostrari de labors de Concepció Riba, tieta de l’última de l’estirp, Maria Lluïsa de Riba, de qui per cert es conserva entre la seva correspondència, a l’Arxiu Nacional, abundant testimoni de l’interès que prestava al seu abillament, amb encàrrecs a modistes barcelonines i parisenques. 
 
Però no sabrem, si més no de moment, a qui pertanyien peces com un vestit modernista pràcticament complet, o un frac del segle XIX que seguia la moda parisenca del moment o el barret translúcid confeccionat amb crin de cavall. 
Fora de les peces per vestir o les de casa, hi ha objectes curiosos als nostres ulls, com les tesis de grau impreses sobre seda,  la més antiga datada amb precisió al 1670 perquè hi figura un text en llatí relatiu a una dissertació jurídica sobre el Peculio Castrense, i il·lustració d’un àngel doctor, segons la descripció tècnica. 
Retoc acabarà l’inventari d’aquesta part del llegat durant aquest mes i després, d’aquí al febrer, es posarà amb el mobiliari. Amb això quedarà presumiblement enllestida una feina que el departament de Patrimoni va iniciar al 2001 i, després d’una llarga interrupció, es va reprendre al 2018, ja adjudicada a Retoc. En total, Casa Rossell va deixar rere seu més de deu mil objectes. Què se’n farà? Podrà nodrir el sempre esperat Museu Nacional i exposicions  sobre gairebé qualsevol tema.