Montserrat Ronchera, Pau Chica i Nadia Gulam, a la taula rodona sobre el paper de la dona en moments de conflicte.

Calia muntar una taula rodona consagrada exclusivament a les dones en moments de conflicte? Obrint encara una mica més l’angle: quin és el lloc de la dona en la història? De fet, qui escriu la història? Aquest va ser el punt de partida de la vetllada d’ahir a La Llacuna, cortesia de Cal Pal i aquesta estupenda iniciativa que ha sigut, i encara és, el projecte Refugiats, i que té l’epicentre en l’exposició de la Cortinada. Ho va plantejar la moderadora, Roser Porta, i l’historiador Pau Chica –autor d’aquest patracol monumental que és Andorra i la Guerra Civil Espanyola (Aloma Editors)– va veure el cel obert: “La història és masclista, com ho és la societat. L’home sempre ha estat al centre de l’esfera pública, i la dona, relegada a la intimitat domèstica. Per això costa tant trobar el rastre de les dones en la documentació oficial. Els historiadors hem de fer molta autocrítica i incorporar a la nostra disciplina la perspectiva de gènere”. La pregunta és òbvia: com, si ha quedat al marge de la vida oficial? “Fins que les dones no accedeixen al Consell General és difícil buscar-les als llibres d’actes. Hem de recórrer a les fonts orals i a altres fonts documentals com ara els registres militars i judicials”.

Val que Chica va matisar tan categòrica afirmació –“la història és masclista”– apel·lant a l’escola dels Annals i la seva dèria per anar a buscar als marges de la història oficial, recordin la monumental Historia de la vida privada, de Duby. Però és una obvietat que cada sentiment identitari podria reclamar-se igualment exclòs fins a temps recents de la història acadèmica i amb arguments similars decretar que és una disiciplina edadòfoba –on és la història dels padrins (i padrines, és clar)?–, homòfoba –i la dels gais (i lesbianes)?–, aparòfoba –la dels pobres (i pobres)?– i anar fent. És clar que és possible que sigui tot això a la vegada.

En qualsevol cas, la secretària de l’Institut de les Dones també ho veu claríssim:  “La història està escrita des d’una perspectiva androcèntrica. És molt difícil trobar-hi la petja de la dona. És cert que cada vegada es coneix i reconeix més en àmbits com les ciències i la literatura el paper de dones que fins ara havien estat a l’ombra dels seus companys: però encara queda molt de camí per recórrer”. Potser sí. Però la perspectiva de veritat la va posar Nadia Gulam, refugiada afganesa establerta a Catalunya que va (sobre)viure deu anys al seu país d’origen fent-se passar per un germà mort i  disfressada d’home, i autora de Somiant la pau: una mirada femenina al nou Afganistan dels talibans: “En països ocupats com el meu la història no l’escriuen ni els homes ni les dones. L’escriu qui té el poder. Com que la cultura escrita està totalment destruïda, la nostra història l’hem d’anar a buscar en el que han escrit de nosaltres els nostres veïns. Com que venim d’una cultura àgrafa, les dones afganeses, grans narradores, es transmeten de mares a filles la memòria familiar”.

 Gulam, en fi, no va citar els tres dons de Maria Mercè Marçal, “haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”, però sí que va recordar l’estigma múltiple que pateixen les dones com ella, però que no són ella, a la Catalunya d’avui, per refugiades, per immigrants, per diferent color de pell i per pobres: “són invisibles”.