Si han llegit El buen soldado, l’estupenda novel·la de Ford Masdox Ford, segur que en recorden la primera frase, que es clava a la closca com la de Cien años de soledad. Però si no ho han fet, no passa res perquè amb molt de gust els la recordarem: “Ésta es la historia más triste que jamás he oído.” No ho havia dubtat mai fins que he anat topant amb les històries dels nostres deportats als camps nazis. Dels nostres i dels que no són nostres, és clar, perquè la ignomínia no té color ni nacionalitat. Totes són tristíssimes perquè resulta impossible –a mi, com a mínim– extreure’n una engruna de llum, d’esperança o d’optimisme.

Hi pensava dimecres a primera hora, mentre Gunter Demnig manipulava la primera de les set Stolpersteine que va plantar en una jornada maratoniana. Va ser a cal Candela de Meritxell. A sota de Meritxell, potser no hi han passat mai. Ara tenen una excusa per fer-ho. Un raconet idíl·lic. Doncs aquí és on el 31 de setembre del 1912 havia nascut Bonaventura Bonfill. Quina perversa confabulació astral va permetre que el petit Ventura anés del paradís a l’infern i acabés convertit en el presoner número 40.503 de Buchenwald? L’únic consol és que en va sortir amb vida, i no ho tenia fàcil perquè va enterrar dos anys llargs als camps.

De l’ordinenc Bonaventura Mora (Sispony, 1917) no en podem dir ni això: el 31 de desembre del 1943 va agafar el tren de Tolosa a l’Hospitalet-près-l’Andorre, i va tenir la pèssima fortuna d’adormir-se al vagó. No va baixar a l’Hospitalet i en arribar a la Tor de Carol va caure en una batuda dels alemanys, alertats que en aquell comboi hi viatjaven refugiats jueus. A Mora el van posar al mateix sac i va acabar a Buchenwald. Va desfilar també per Flossenburg i Gusen, va resistir-hi un any i mig i quan ja tenia la salvació a tocar, mor en una de les caravanes de la mort en què es van convertir les columnes de deportats que eren evacuats cap a l’Oest a mesura que avançava l’Exèrcit Roig. Els que no resistien les caminades a peu, mal vestits i pitjor alimentats, eren rematats in situ. Mora va ser un d’ells.

També impressiona la història d’Anton Vidal Felipó (Prats, 1900). Denisa Font, veïna seva, encara recorda el sobrenom amb què se’l coneixia: “L’home més valent d’Andorra”. No en va fer prou per sobreviure a la barbàrie: capturat la primavera del 1944 i deportat a Mauthausen (número de matrícula 60.644), va morir el març del 1945 al barracó sanitari de camp. Un eufemisme macabre, perquè qui hi ingressava rarament en sortia viu. A ell li cap també el dubtós honor que fins que l’historiador Benito Bermejo va obrir el meló dels nostres deportats era l’únic de qui teníem constància, gràcies al patracol liminar de Montserrat Roig. Bermejo en va exhumar tres més. Roser Porta i Jorge Cebrián van allargar la llista fins a tretze, i avui sabem que van ser catorze. I els que vindran. Com adverteix Cebrián, és molt possible que encara quedi algun compatriota nostre –sobretot alguna– que espera que els treguin del silenci i de l’oblit ominós a què els van condemnar els camps nazis.

Igualment trista és la història de Francesc Vidal (la Margineda, 1919), de qui només sabem que va ingressar a Buchenwald (número 40.130): cap notícia més. Ni quan va morir, ni on. Nuit et brouillard, literalment. Per no parlar de Pere Mandicó, dit el Frare de Xicos (Prats, 1907), que va desfilar per Buchenwald, Flossenburg, Gusen i Mauthausen, on va participar en la construcció de les infames escales que baixaven a la pedrera (56.659) i que va tenir l’esma de sobreviure. Pel camí hi va deixar la fe. Ell, que havia estudiat al seminari –d’aquí el sobrenom– deia anys després de tornar d’Alemanya que no creia en Déu. Si Adorno es demanava com era possible escriure poesia després d’Auschwitz –ell, que no havia conegut el camp de primera mà– com volies que el bon Pere cregués en Déu després de Mauthausen?

Poden rumiar-hi en endavant quan passin per casa Conxita i ca l’Adela, a la capital; per cal Candela, a Meritxell; per cal Ponet, a Canillo, i per casa Xicos, a Prats, que és on dimecres va plantar Gunter Demnig les set primeres Stolpersteine en memòria dels nostres deportats. La vuitena, en homenatge a Bonaventura Casal, de ca l’Aern de la Margineda, es col·locarà el 6 de maig, i la intenció de Velles Cases, que és qui ha impulsat aquest acte de justícia i de dignitat col·lectiva, és que tots i cadascun de la resta de deportats tinguin la seva placa. Un acte de justícia, dèiem, que, com recorda Cebrián, arriba 80 anys tard, perquè el de dimecres va ser el primer reconeixement públic que es tributa a les nostres víctimes del nazisme. El primer. Però ha arribat. Ara només falta, ho va insinuar ell mateix, que algú –Exteriors? Velles Cases?– promogui l’erecció als mateixos camps d’un monòlit en memòria dels deportats andorrans, com han fet tots els països civilitzats.

Les Stolpersteine estan bé, però són només un primer pas. Amén.