Un dels motius esgrimits pel grup demòcrata per a la modificació de la Llei del Patrimoni, el juliol del 2014 -ja saben, aquell text instigat pels comuns que va acabar amb els entorns cautelars reduïts a la mínima expressió- era precisament agilitar l’aprovació dels entorns de protecció dels monuments i resoldre d’una vegada un dels grans fracassos dels governs que s’han anat succeint des de la promulgació de la Llei, el 2003: tan sols se n’han aprovat una desena, segur que ho recorden, i hi ha una seixantena més de monuments que esperen pacientment un torn que no acaba d’arribar mai.

Doncs bé: quinze mesos després les coses continuen exactament igual que com estaven. I d’aquests quinze mesos, sis corresponen ja íntegrament a la gestió de la ministra Olga Gelabert. En aquest cas tampoc no es pot invocar el poc temps que el nou equip porta en el càrrec: Gelabert i el coordinador de Patrimoni, Ricard de Deus, potser són (relativament) nous, però el ministeri és del mateix color (taronja) que els últims cinc anys. I cal suposar que la política cultural, també.

Amb tres agreujants: el primer de tots, que la redacció d’onze d’aquests entorns pendents va ser adjudicada entre el setembre del 2012 i el desembre del 2013, amb un termini d’execució de 90 dies, i mai més no se n’ha sabut res; de l’altra, que l’antecessor de Gelabert, Albert Esteve, es va comprometre el març del 2014 i en sessió de contol parlamentari que a finals d’aquell any hi hauria 25 entorns aprovats, vaticini que òbviament es va quedar al calaix de les bones intencions; i per acabar, que en fer públiques les “línies estratègiques” del mandat, a principis de juliol, Gelabert va recórrer al mateix optimisme que el seu antecessor i va xifrar en mig centenar els entorns que estarien aprovats en acabar la legislatura actual.

No va quedar clar si incloïa en aquesta xifra els deu ja vigents, però tampoc no ens posarem ara llepafils. El cas és que, mig any després d’assumir el càrrec, el més calent és a l’aigüera i no hi ha notícia que l’executiu hagi avançat un pam pel que fa a matèria tan urgent. No menys urgent és el destí final dels frescos de Santa Coloma: l’objectiu al juliol era habilitar un “semisoterrani” als voltants de l’església, però a l’últim debat d’orientació política Toni Martí ja no semblava tenir-ho tan clar i de fet no hi va haver cap al·lusió al “semisoterrani”. Tan sols a unes vagues “converses” amb el Comú i propietaris veïns. També en aquest cas el temps vola i en dos mesos els frescos hauran d’abandonar la sala de Govern: tampoc no ha quedat clar quin serà el destí provisional, tot i que l’opció del magatzem de Patrimoni a l’Avançadet és la més probable.

Sud Radio i els frescos de Santa Coloma

I si hem al·ludit al debat d’orientació política és perquè en matèria cultural les grans novetats -que caldrà veure, és clar, com es concreten- les hem conegut aquest mesos per boca del cap de Govern, i no de la ministra: el cop d’efecte va ser seu amb l’anunci del centre “medicoesportiu” que el govern preveu per a les instal·lacions de Sud Radio al Pic Blanc. Tampoc en aquest cas se sap si el ministeri té previst inventariar el material que s’hi ha conservat, incloses les dues emissores Thomson, ni si es conservaran in situ, ni tampoc quina serà, en cas contrari, la seva ubicació final. De moment, l’únic pas en ferm ha sigut la convocatòria d’un concurs per documentar l’edifici. Res més. Però el fum ja està venut. Com el de les esglésies que, una altra vegada segons Martí, es preveu que disposin de projeccions digitals dels frescos romànics originals avui dispersos per museus de mig món. Sí, però, ¿quines? ¿Quan? ¿A quin cost?

Més projectes dels quals fins ara només n’hem conegut el titular, i de nou amb el cap de Govern com a portaveu de Cultura: el projecte de presentar amb la Seu i Foix una candidatura conjunta perquè el romànic pirinenc sigui reconegut com a Patrimoni de la Humanitat. Se li va escapar al maig a l’alcalde Batalla, aleshores en campanya electoral, i Martí va ser aleshores tan diplomàtic com inconcret: va advertir que el dossier es trobava en fase “molt embrionària” però que estava disposat a estudiar-lo “si creiem que té possibilitats”. Cinc mesos després encara no sabem si en té o no, de possibilitats, ni de fet se’n sap res més del que va dir Batalla. Potser caldrà esperar a les pròximes municipals espanyoles per conèixer les deu esglésies del país que opten a Patrimoni de la Humanitat.

Programa, programa

També resulta interessant fer-li un cop d’ull al programa amb què DA va guanyar les últimes eleccions. En matèria cultural contenia propostes tan pintoresques com ara habilitar als Tallers d’Art de la Massana un pis-taller per acollir-hi artistes internacionals. És ben veritat que depenia de la reforma de la caserna de Bombers on s’ubiquen els Tallers d’Art, però la realitat és que els últims inquilins d’aquesta estupenda iniciativa fa quatre anys, quatre, que esperen exposar la seva obra. I sembla més urgent -preguntin als artistes implicats- rellançar un projecte avui en estat catatònic -¿qui se’n recorda, dels Tallers?- abans que embarcar-se en aventures de retorn incert.

Sense sortir del programa, DA proposava també la creació d’una entitat que sota el molt sonor nom d’Andorra Plató es dediqués a vendre el país com a escenari de pel·lícula. Una altra vegada, la crua realitat és que l’última pel·lícula internacional que es va rodar per aquí dalt -Megami no houfuku, aquella mena de Bond a la japonesa; i passem pietosament de llarg per El secreto de los 24 escalones- es remunta a l’abril del 2011, i que la productora Imminent, amb seu al país, rondinava setmanes enrere pel “nul suport” que, deia Josep Pozo, ha trobat per al seu segon llarg, Danger. Pel·lícula que -quina casualitat- es rodarà a les instal·lacions de Sud Radio. De fet, el mateix Pozo fa anys que predica la necessitat d’una Film Comission a l’andorrana. En el desert, és clar.

Acabem el cop d’ull a les promeses electorals taronges amb dos clàssics: d’una banda, buscar-li emplaçament definitiu a l’Arxiu Nacional, avui en precari a les dependències de Prada Casadet -el febrer del 2013 es va haver d’evacuar el personal per una fuita de gas al bloc de pisos on s’ubica l’equipament- i que es va convertir en tabú després del cas Gehry. Transcorreguut el període de (diguem-ne) dol -i com dolien, literalment, aquells tres milions d’euros enterrats a les pedres de les Molleres- DA semblava encarar per fi amb decisió un problema que no es pot dilatar més. Doncs no busquin respostes, perquè només trobaran les tres línies que tot plegat ocupava al programa. Cas clavat al del Museu Nacional, un altre dossier que crema: els demòcrates havien de posar fil a l’agulla amb la redacció d’un (altre) projecte, però haurà de ser al segon curs de la legislatura. Com a mínim.

En descàrrec de Gelabert s’ha de dir que va heretar un capítol d’equipaments tan farcit que només falta que se n’hi afegeixin de nous per hipotecar definitivament els escassos recursos del departament -i no oblidem que tres de quatre euros es destinen a personal i despeses corrents. Gelabert manté la previsió de traslladar l’hotel Rosaleda totes les dependències del ministeri, amb l’excepció de l’Arxiu. És clar que això serà com a molt aviat al 2017. En canvi, l’obertura del Museu de la Ràdio a l’edifici encampadà de Radio Andorra s’hauria de concretar si es compleix el calendari el curs que ve.

L’arquitecte Enric Dilmé es va endur el concurs per dissenyar la museologia i la museografia del futur equipament. Però això va ser al desembre i encara no s’ha licitat l’execució dels projectes. Que se sàpiga, és clar. Falta també la segona fase de l’inventari dels béns mobles de Radio Andorra. I estaria bé saber quantes vegades s’ha reunit la comissió tècnica que havia d’inspirar i supervisar el projecte museogràfic, així com el paper que en tot plegat ha jugat Sylvain Athiel, l’home que havia d’exercir el paper de comissari de l’artefacte. Però la gran pregunta és: ¿obrirà Radio Andorra el 2016?

Museus i Nomenclàtor

Més patates calentes que esperen resposta de Gelabert: el Nomenclàtor de la discòrdia, un trencaclosques enverinat que Esteve no va saber resoldre -ja saben: Encamp i Canillo enrocats en posicions inconciliables a compte d’un grapat de remots racons del Pas- i que ha acabat amb una sensacional paradoxa: mentre el nou text no s’aprovi (i es publiqui, és clar), continua vigent el del 2011, que estableix com a grafies oficials Canòlic, Juverri i Aubinyà, sistemàticament ignorades fins i tot pel BOPA. I no diguem ja a Sant Julià. Doncs tampoc sobre tema tan espinós -o precisament per això- sabem quines són les intencions de la ministra. Cas similar al de l’exposició sobre les Pagses d’Andorra, el dibuix de Picasso avui a l’Art Institute de Chicago: Cultura va comprar el 2013 el projecte a la historiadora catalana Conxita Boncompte, i dos anys després la cosa continua als llimbs: ¿definitivament?

L’últim capítol del plat de les incògnites Gelabert és el dels museus: els equipaments del Govern han perdut un de cada quatre visitants des del 2011. Amb casos tan sagnants com el del Museu Postal, que amb prou feine sva superar el curs passat els 1.500 visitants. És cert que la promoció dels museus era una de les “línies estratègiques” enunciades al juliol. Però l’única mesura fefaent i concreta en aquest sentit ha sigut el nou Passaport dels Museus; l’antropòleg català Xavier Roigé, convidat per ICOM, ho deia dies enrere i sense embuts a la Farga Rossell: per associar la marca turística d’Andorra a la de destí cultural calen personal i recursos suficients per renovar periòdicament el discurs i convertir els museus en equipaments vius: just el contrati del que són avui.

En aquest apartat, com en tants altres, sembla que la prioritat és invertir en nous artefactes abans que consolidar i potenciar el que ja tenim. En aquesta línia apunten el nou espai Thyssen a l’hotel Valira i, en certa manera, el trasllat al CIAM de la sala d’exposicions, que es cruspirà ell tot sol 120.000 euros. En fi, que s’acaba l’espai i no ho podem deixar sense citar ni que sigui de passada el perill de ruïna que amenaça cal Ribot d’Engordany, joia de l’arquitectura tradicional; la persistent invisibilitat dels Petits Cantors; els llimbs digitals als quals s’ha condemnat les exposicions de l’Arxiu i, és clar, l’interminable, frustrant sainet del Madriu, que deu anys després d’accedir a la llista del Patrimoni de la Humanitat encara no sabem si és carn o peix -parlem dels accessos, és clar- i, la veritat, n’hi ha per sospitar que aquesta indefinició ja li està bé a (quasi) tothom.