Ja ho deia Sabina, que “cuando menos te lo esperas va el diablo y se pone de tu parte”. Baixava dissabte al matí Carlemany avall, rumiant les meves cuites, i em vaig girar d’esma per comprovar si el meu amic Jean ja havia tancat definitivament la barraca. La Llibreria Francesa, vull dir. De fet, va tancar el 15 de juny, però hi havia des d’aleshores algun moviment, i quedaven caixes i quatre andròmines als aparadors. Ara ja ni això i sembla que sí, que és l’hora dels adeus. Però el Jean ha tingut un últim detall amb amics, clients i veïns, i dissabte va deixar entre els aparadors buits que donen al carrer una taula plena de llibres de vell amb un cartellet mecanoscrit que deia amablement: “Sírvase”.

És el que vaig fer, perquè com sol passar en aquestes ocasions –només cal que tregui el nas pel Passallibres d’Idees– entre un batibull eclèctic de noms i títols, portades de colors esllanguits i patracols que semblen condemnats als llimbs dels llibres, sempre hi ha lloc a la sorpresa. Quan hi vaig passar, potser en quedaven mig centenar, i vaig tenir temps de rescatar-ne tres. Semblava que m’estiguessin esperant a mi: un exemplar de Entre el torb i la Gestapo de La llar del Llibre; A beneficio de inventario, de la Yourcenar, en l’estupenda edició d’Alfaguara i amb el sensacional capitolet que dedica a Piranesi, com m’havia passat desapercebut fins ara, i El vell de Maia, el dietari de guerra amb què Marià Manent va guanyar el premi Josep Pla del 1974, que no coneixia, santa i oceànica ignorància, en l’estupenda edició amb tapa de fil de Destino. Em va fer una mica de cosa agafar Novela antes de tiempo, de Rosa Chacel. Ja me n’havia firat tres i potser estava abusant. Tots quatre, com la majoria dels de la taula, duen estampat el segell de la Fundació Clara Rabassa –tenia un cert gust la persona encarregada de la biblioteca– i Entre el torb i la Gestapo, el nom de la (suposo) primera propietària, Cinta Tomàs, i la data: 9/91. Així és com m’agraden els llibres vells: gastats, firmats, datats, millor encara subratllats i anotats, amb punts i paperets deixats a l’atzar com un missatge en una ampolla.

Com sempre que topo amb les restes d’una biblioteca particular, ni que sigui la de Clara Rabassa, m’assalten pensaments torbadors i suposo que gens originals: on aniran a parar, els centenars de llibres de la meva, el dia que jo també digui adeu a tot això i us deixi aquí plantats? Amb sort, em dic, se salvaran del contenidor de les escombraries i acabaran en uns encants o en una llibreria de vell, i tinc una curiositat quasi mòrbida per saber quines mans –com dissabte les meves amb A beneficio de inventario– acolliran amorosament el meu exemplar de Memorias de Adriano, de La colina de Watership i de El gran Gatsby i es demanaran qui devia ser, com va estimar i quina classe d’home va ser aquell ignot AL.