Intentem imaginar la de mans que han estat aquí, tallant el pa, dia rere dia, generació rere generació, perquè aquesta fusta quedés així, explicava Gina Lenzi, propietària de Cal Call del Forn de Canillo, apuntant a la taula de l’antiga cuina, amb els senyals tan profunds i visibles d’aquesta acció tan quotidiana. Són la memòria feta matèria. D’això, s’esforçava Lenzi en què quedés clar, va aquest interès per rehabilitar la casa familiar, a la qual el desús de les últimes dècades −moltes, des dels anys 1970− amenaçava d’enfonsar en la ruïna i l’oblit. I apuntava un dels millors símils que haurem escoltat per expressar com n’és d’important conservar la memòria: “Només hem de pensar en els malalts d’Alzheimer i que quan els falten els records del passat ja es veu afectat el seu present i no poden projectar-se en el futur”. Ho diu, rebla, després d’haver dedicat la vida professional precisament a estudiar el cervell. 
Lenzi actuava de cicerone per la vella casa, amb era i capella en rehabilitació. De moment, per a la premsa, però el cap de setmana del 20 de setembre, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, està previst que tothom s’hi pugui atansar. Es tracta no sols de mostrar una casa, sinó de fer palès, insistia, “de com les restes materials són expressió del que és immaterial”. Per exemple, la “intel·ligència dels nostres avantpassats”, que es percep en cada racó.  Per exemple, en aquell passadís soterrat que connecta la casa amb la cort −que facilitava treballar amb el bestiar en mal temps− o en el safareig interior amb un sistema de conducció d’aigua que permetia rentar roba sense sortir durant els mesos més freds.

Petita llicència i valors
Per a la rehabilitació, signada per Antoni Pol com a arquitecte, la propietat ha comptat amb un dels ajuts de Patrimoni Cultural. S’han destinat 120.000 euros, en tres fases, a l’obra, que ha incorporat alguna petita llicència, com els gaials: no eren propis de les eres, però en una casa actual −i aquest edifici està destinat a ocupar-se novament− cal que hi entri la llum, apuntava la directora del departament, Isabel de la Parte. Això donava peu a entrar en el tema dels valors que també es van oblidant, com el del veïnatge: aquelles gents del Forn es van organitzar tan aviat com el 1929 per instal·lar-se un transformador i poder comptar amb energia elèctrica. Eren, com a molt, mitja dotzena de cases. 
A banda de l’obra física, s’han esmerçat uns 4.600 euros a fer l’inventari de béns mobles i per a aquesta finalitat hi ha prevista una nova partida amb uns 9.000 euros més. Al marge dels estris i eines propis d’una casa de pagès −hi ha l’habitual afilador o la màquina de ventar el gra, per començar− i els elements d’una casa −al soler es conserven les estances tal com eren en aquell moment, incloent-hi els armaris tallats a mida i decorats, o el forn on es coïa pa per a tres setmanes, i que està previst que torni a funcionar−, el gruix dels objectes estan probablement a la capella, construïda sota l’advocació de Sant Pelegrí, gens habituals en aquestes valls: només apareix el sant en un altre lloc, al Fener. Tornant a les peces de l’interior, inclòs el petit retaule, més de 137 ja estan inventariades i a disposició d’investigadors i públic en general. Una de les clàusules dels ajuts, per cert, és que aquests objectes són susceptibles de què Patrimoni els pugui demanar per a, per exemple, formar part d’alguna exposició. 
Que una casa tingués capella pròpia no era habitual, per cert: es dona en el cas de famílies particularment devotes i que, és clar, tinguessin els mitjans necessaris. Els de Cal Call del Tarter, que és d’on procedeix la família propietària, es van traslladar a Forn el 1875: la data figura al mur i dona constància de la construcció de la casa on tenien una borda. També hi ha les inicials d’aquell que la va fer construir, Pere Naudí, “el pare de la padrina”, puntualitza l’hereva actual. Després la van habitar durant generacions −encara que molts membres de la família haguessin d’emprendre el camí de l’emigració cap a França−, fins arribar a l’últim ocupant, Josep Casal. En la darrera meitat del segle passat, però, al Forn només s’hi estaven quan el temps era benigne, entre el març i la tardor; durant els estius baixaven a Canillo. En morir aquest últim resident, sense fills, a la dècada del 1990, els edificis van entrar en un procés de decadència. Fins avui.
Tota l’obra, explicava Lenzi en una visita guiada en què prenia part la ministra de Cultura, Mònica Bonell, acompanyant la directora i tècniques de Patrimoni, s’està duent a terme amb el màxim respecte mediambiental. “Amb zero residu”, reiterava, seguint les formes dels avantpassats que van treballar amb pedra, fusta, lloses, “absolutament ecològics, quan no hi havia plàstics”, material que s’ha foragitat absolutament d’aquests treballs. “Aquestes són les idees, els valors, que vull transmetre tant als meus com a tothom, perquè són molt importants, el fet de com vivien sense maltractar l’entorn, d’acord amb la naturalesa”. 
La rehabilitació s’ha anat duent a terme en diferents fases: la primera, el 2022, en què es va intervenir a l’era, es van consolidar els murs, es va refer la coberta i es va restituir el soler. Durant el 2023 es va dur a terme la segona fase, centrada en la rehabilitació integral. Finalment, l’any passat es van dur a terme els treballs de la fase número tres, que van donar continuïtat als treballs de conservació i rehabilitació de l’era i cobert adossat, a més de recuperar el forn de la casa i millorar l’entorn de tot el conjunt edificat. Quan està previst que acabin els treballs?, preguntava la premsa a Lenzi. “Mai”, etzibava ella. Mai perquè mantenir una casa és un treball dinàmic, que assumeix qui l’habita.