La Jove Companyia, any II

La Jocand estrena dissabte ‘Arrels d’arreu’, muntatge de creació dirigit per Ester Nadal que indaga en la identitat.

Arrenca la segona i última temporada de la Jove Companyia, probablement el millor que li ha passat a l’Escena Nacional en molts anys: serà dissabte i diumenge a les Fontetes, amb la tornada l’11 de setembre de nou a la Massana, i amb Arrels d’arreu, un muntatge de creació dirigit per Ester Nadal que indaga en la identitat col·lectiva d’una societat tan diversa com la nostra a partir de les identitats individuals que cadascun dels intèrprets ha anat a buscar a casa seva, en un exercici d’introspecció quasi revolucionari que els ha obligat a submergir-se en els orígens de pares i padrins. 

Es tracta del segon muntatge que aixeca la primera promoció de la Jocand, que va arrencar l’estiu del 2020 –en plena pandèmia, mèrit doble– amb una dotzena de joves d’entre 16 i 22 i amb el doble objectiu –diu Juanma Casero, director artístic i pare de la iniciativa, a quatre mans amb Irina Robles– de portar els joves al teatre explicant-los històries que els interpel·lin i d’obrir una primera porta professional als xavals que es volen dedicar en aquest ofici. Cada promoció s’allarga dues temporades, així que tot just ara encetem l’última del primer grup.

L’any passat van debutar amb La tercera onada, obra de text dirigida pel mateix Casero; aquest  any s’han aventurat, ja s’ha dit, amb un muntatge de creació, que no és la proposta espessa i apta només per a llestos que alguns es poden témer, adverteix Nadal, sinó –en el cas d’Arrels d’arreu– una proposta de teatre documental que es basa, així, en fets reals. No té un fil argumental pròpiament dit, admet: “A partir dels records que han anat recollint els intèrprets en el seu entorn familiar hem anat teixint unes escenes que lliguen de manera no lineal. Però no us amoïneu, perquè és entretingut, hi ha molta música, apel·la a l’emotivitat i, en fi, que no cal ser Kant per entendre-ho”. 

D’Aitana a les fontetes
L’interès de Nadal amb aquesta proposta era doble: d’una banda, reflexionar sobre la desconcertant desconnexió respecte del nostre cercle més íntim –quants joves d’avui i d’aquí saben d’on eren originaris els seus padrins, en quines circumstàncies van arribar al país i en quins oficis es van guanyar la vida– en un moment en què les tecnologies ens tenen interconnectats amb tot el món;  i de l’altra, prendre consciència que és precisament la diversitat d’identitats personals la que configura alguna cosa semblant a la identitat col·lectiva de l’Andorra actual, si és que existeix una cosa així. Finalment, diu la directora, els volia fer veure que la peripècia de la padrina de la Laia, filla de Toloriu, és potencialment tan valuosa i té tant d’interès com el que li passa a Hamlet al castell d’Elsinor o al Woody Allen de Manhattan.

Per Nadal, que ha treballat amb patums com Aitana Sánchez Gijón, Lluís Homar, Sergi López, Joan Ollé i, atenció, Mario Vargas Llosa, dirigir un grapat de nois que somien a dedicar-se un dia al teatre ha comportat el repte de “reconduir”, diu, “l’enorme energia que els vessa”. Com? “Amb disciplina i concentració, perquè el teatre també és això”. Per contra, amb aquesta primera promoció de la Jocand ha treballat com si fos en un laboratori, “amb la llibertat per assajar llenguatges, temes i posades en escena que no sé si m’hagués atrevit a provar amb intèrprets veterans”.

Arrels d’arreu serà, en fi, la segona experiència professional d’aquesta dotzena de joves. Veurem quants d’ells s’hi acaben dedicant, però de moment ja han tingut una oportunitat “que la meva generació no va ni somiar”, diu Nadal. “Avui hi ha més ajudes, més companyies i més oportunitats, però també més gent que s’hi vol dedicar. Que se’n surtin dependrà de la constància, del talent... i també de la sort”.