El 17 de gener es va endur el premi EFA del cine europeu a la millor direcció d'art de l'any per Sirat, diumenge repetia a la cerimònia dels Gaudí, i la pròxima cita és el 28 de febrer a l'auditori Fòrum CCIB de Barcelona, on aquest any es decidirà la 40a edició dels premis Goya. Laia Ateca aspira a embutxacar-se la tercera estatueta del curs per la seva feina a Sirat. No ho tindrà gens fàcil, perquè a més de competir amb les quatre pel·lícules que han arribat a la final –El cautivo, Los tigres, Maspalomas i La cena– se les haurà de tenir amb la història: tan sols una dona s'ha endut el Goya a la direcció d'art en les 39 edicions prèvies dels premis de l'Acadèmia del cine espanyol.

Va ser el 2011 i la gesta la va protagonitzar Ana Alvargonzález per Pa negre. Mai abans cap directora d'art havia arribat tan lluny, i cap altra dona s'ha endut després a casa el Cabezón, el nom oficiós del trofeu –un bust en bronze del pintor aragonès. I es dona el cas que tots els seus rivals seran homes. És això un avantatge o un desavantatge? Hauria de ser indiferent, però la història demostra en aquest cas que el gènere juga un paper decisiu. És clar que cap d'ells arriba a la gran cita del cine espanyol amb la inèrcia d'Ateca i de Sirat. Tampoc no vol fer-se massa esperances: "Cada acadèmia i cada jurat és diferent, amb les seves manies, les seves fílies i les seves fòbies. El que ha agradat a Berlín no té per què agradar a Barcelona, i el que han votat els acadèmics catalans pot no coincidir amb els gustos dels de la resta d'Espanya".

Ahir no havia tingut encara temps de veure-les, però tem especialment El cautivo, el drama cervantí d'Alejandro Amenábar, perquè els acadèmics, diu, "valoren aquesta direcció d'art més intervencionista a què obliga una pel·lícula d'època; en les ambientades en l'actualitat la feina del director d'art és precisament que no es noti la seva mà, que tot sigui com més natural millor". 

La resposta, dèiem, el 28 de febrer a la gala dels Goya, on Sirat és una de les clares favorites amb onze candidatures, tan sols dues menys que Los domingos. I després, els Oscar, el premi gros. Sirat s'hi ha colat en dues categories –millor pel·lícula internacional i millor so– de les cinc a què optava. Ateca no és en aquest cas candidata, però no deixarà passar l'oportunitat de plantar-se a Hollywood amb la resta de l'equip: el 15 de març busquin-la a les butaques del Dolby Theatre. 

Fins aquí, les bones, excel·lents notícies de Sirat. Però és que aquest divendres s'estrena a la Berlinale Ivan & Hadoum, el seu últim treball. Dirigit pel debutant Jan de la Rosa, segueix la peripècia, i els amors amb deriva trans, de dos treballadors dels hivernacles que colonitzen els pàrams d'Almeria –la pel·lícula es va rodar la primavera passada entre El Ejido, Tabernas i Níjar: "És una pel·lícula molt petita, no es pot comparar amb Sirat, però que l'hagin seleccionat a Berlín és una empenta molt important i augura grans coses".

Però mentre compta els dies per a la Berlinale, per als Goya i per als Oscar –quins dos mesos!– Ateca encara repassava ahir la nit màgica de diumenge: "Vaig estar tranquil·líssima tota la nit... fins a l'últim moment, que em vaig posar com un flam. La descàrrega d'adrenalina va ser brutal, perquè va ser un rodatge físicament duríssim: molt llarg, amb fred, pols i calor, lluny de casa i en un país que no és el teu. Per això el vaig dedicar a tot l'equip, tant al d'aquí com al marroquí, als ravers i la família. I per això vaig acabar així: Moltes gràcies per aquesta abraçada".