Mirin que hem vist el Casi en les situacions més pintoresques, oficials, extraoficials i de les altres. Sempre  circumspecte, sempre elegant, sempre un pam per sobre del terra. Fins ahir, que en el moment de rebre el premi Especial de Velles Cases va intentar improvisar un agraïment i se li va acabar trencant la veu. Pel premi, que distingeix la seva passió bibliòfila, en particular, i la col·leccionista, en general, sense oblidar el seu paper fonamental en la recuperació de la mil·lenària fira de bestiar de la capital, i la seva generositat, perquè qui el coneix sap que com més feliç és el Casi és compartint els seus llibres, les seves encluses i les seves andròmines. Per això el bo i millor de la seva col·lecció –mig miler  llarg de títols de temàtica andorrana– el va cedir ara fa un any al Consell General i es podran consultar quan acabi la reforma en curs al cap de casa, reconvertit en biblioteca, i per això una vintena de les encluses de la seva col·lecció privada s'exposen de forma permanent i des del 2022 al camí dels Cóms d'Ordino, en el rebatejat Espai Casi Arajol. Pel premi, dèiem, se li va trencar la veu, però sobretot perquè du el nom del seu gran amic Pere Canturri, ombra tutelar de Velles Cases i l'home que sempre et trobes a la que comences a gratar una mica en la història d'aquest país nostre. Així que el Casi no va poder concloure el discurs  amb el trofeu que recorda el Peret dels Ossos a les mans i l'aplaudiment del mig centenar llarg d'amics que omplia la sala noble de cal Pal, escenari ahir de la cerimònia.

El Casi va ser el tercer i últim a desfilar-hi. L'havien precedit la Victorina Font i el Toni Ubach en representació de Casa Colat, que es va endur el premi als Béns immobles. Una obvietat, perquè casa Colat és una joia del nostre patrimoni vernacular. Per l'edifici que conserva la façana original, el bressol tallat el 1699 per a Eulàlia Caterina Colat, per la taula que va fer construir el seu pare vint anys més tard per celebrar el seu matrimoni i on mossèn Cinto Verdaguer va sopar durant la jornada andorrana del 1883, pel retaule barroc de l'antiga capella familiar, i sobretot per la història secular, que arrenca el 1415, quan Ramon Bord adquireix una propietat que es coneixerà també com a cal Ribot (1533), Casa Pal (1583) i Casa Colat (1684), quan es va construir el casalot. La Victorina va recordar el paper dels pares en la conservació de la casa i va encomanar els nets, el David i la Valentina, a "continuar treballant perquè Casa Colat no perdi l'essència que ha tingut sempre i la sàpiguen transmetre a les generacions futures".

Això va ser en la modalitat de béns immobles. La de béns mobles va ser per a la família Riberaygua Sasplugas,  un altre exemple de nissaga tocada de la dèria col·leccionista, en aquest cas de vehicles, motocicletes i bicicletes, que han fornit tres dels nostres museus més idiosincràtics: el de l'automòbil (1988), el de la Moto (2006) i el BiciLab (2010). Turi Riberaygua també va tenir un record per als seus pares, Esther i Bonaventura, artífexs d'unes col·leccions sense parangó i que també han trobat el seu sentit en el moment de ser compartides.

Ho deia el president de Velles Cases, Robert Lizarte: "Aquests premis reten homenatge a una manera d'estimar i viure el país: preservant la seva memòria, el seu patrimoni i la seva identitat. Perquè darrere de cada pedra, de cada casa pairal, de cada camí i de cada església hi ha una història que ens ha fet tal com som". Amb un sentit record al culpable de tot això: "El Pere em repetia sovint: 'Robert, el patrimoni no és una càrrega del passat sinó una oportunitat per al futur'. Si sabem cuidar-lo, ens ajudarà a construir un país més arrelat, més obert i més conscient de la seva singularitat".