La “llançadora” del país actual

Posem que som al 1952, és migdia i tenim gana. Estudiem què ens proposa el menú de l’Hostal Valira: Entreteniments l’Hostal Valira, suprêmes de Barbue Victoria i tournedos Royal, regat per vins i un cava extra semisec per a la pastisseria que prometen les postres. La butxaca, és clar, ha de ser fonda: als fogons de l’establiment escaldenc hi havia xefs que també treballaven al Ritz. Sent d’economia més modesta, millor serà dirigir-se al Pla: baked macaroni with sauce, sliced pord, potatoes and parmentier, beans i en acabar, strawberries in wine. Així de britànic, fent gala que l’hotel va ser el primer que, gràcies a Lina Pla, va començar a rebre la clientela anglòfona en la seva llengua.  

Probablement Pioners de l’hoteleria no descobrirà a molts –sobretot als més grans, el jovent és una altra història– res que no sàpiguen. Els permetrà, no obstant això, rememorar una època perduda, una Andorra que recorden amb nostàlgia (al moment la vida era tan dolça?) a través d’objectes que han desaparegut de la circulació. L’exposició, produïda pel Comú d’Escaldes-Engordany amb objectes i documents de fons familiars i públics, es mantindrà oberta fins a finals d’any (un dels objectius és que hi desfilin els escolars) a l’Espai Caldes. Que no saben per on cau? No és estrany: va començar una curta i poc reeixida vida com a CIAM o Museu de l’Aigua i es va reconvertir en sala d’exposicions del Govern rebatejat com ArtalRoc, fins que el nou Comú escaldenc li va dir a Cultura tararí i el va recuperar per a projectes propis, com aquest. Segueix emplaçat, això sí, allà, a l’esforçada part alta de la parròquia. 

Tornem a Pioners de l’hoteleria. S’ha articulat en poc temps, des de la primavera, fruit d’una conversa entre Montserrat Martell, assessora de projectes, i el conseller de Vida Cultural –i Aparcaments: costa habituar-se a la barreja– Valentí Closa. Com a fil conductor i recerca de base, és evident, hi ha el llibre de Ludmilla Lacueva del qual la mostra pren el nom. Molt coneixement atresorat en aquelles pàgines, però poc explotat, es van dir al Comú. 

Si Lacueva marca la pauta, són els objectes els que porten la veu cantant. La banyera de llautó, procedent de l’hostal Calones, parla d’un país que descobria les aigües termals com atractiu turístic. Eren portàtils: d’habitació en habitació quan l’hoste la demanava. Al costat, una lluent banyera blanca, signe ja de la modernitat que avançava. L’exposició és tota ella un recordatori de com aquella Andorra va ser “llançadora” del país actual, recalcava el cònsol menor, Quim Dolsa, en la presentació a la premsa. Eixit ell mateix d’una d’aquestes famílies pioneres, va confessar alguna anècdota pròpia (fora de càmeres, però no fora de llibretes: l’hem apuntat): com algun dia havia acompanyat l’avi als magatzems de l’establiment familiar i havia vist amuntegats quilos i quilos de paper higiènic El elefante –allò rascava fins a fer sang. Un altre signe què els humans no canviem massa: recorden el març del 2020?

Pioners de l’hoteleria, la mostra, és una mirada sobre una Andorra que “entra de patac al segle XX”, deia la directora de Cultura escaldenca, Anna Garcia, que ressaltava la bona disposició amb què les famílies, també Patrimoni Cultural i l’Arxiu i la Biblioteca Nacional, han cedit els objectes. Alguns de preciosos, com ara la vaixella de plata procedent de l’hotel Muntanya, deixada per la família Sangrà, com la resta d’estris de cuina (figura de xef a mida natural inclosa) que protagonitzen un dels àmbits. També hi ha imatges inèdites, com ara la conservada per la família Fité Espel. I l’exposició surt de l’edifici i allarga els tentacles amb fotos dels antics comerços exhibides al carrer. Amb picades d’ullet: Júlia va reproduir un aparador dels d’antuvi.