Claude Benet posa llum al costat fosc de l’epopeia dels passadors a ‘Traces de la II Guerra Mundial a Andorra’, dilluns a les llibreries.

Diguem-li Andreu Proctor, que no és el seu nom real, sinó el que li ha posat Claude Benet per preservar la intimitat dels seus descendents. Una decisió prudent però controvertida i d’eficàcia dubtosa perquè no ha de ser difícil seguir el rastre d’aquest Proctor en les monografies prèvies sobre l’epopeia dels passadors, des de Andorrans als camps de concentració nazis i Refugi de jueus fins a El marqués y la esvástica. Però li direm Proctor, oficial republicà durant la Guerra Civil espanyola que s’estableix a Andorra després de la derrota i que com tants altres refugiats es reconvertirà en contrabandista i passador durant la Guerra Mundial. Com a mínim, això és el que ell va al·legar al judici a què va ser sotmès a Bordeus entre l’abril del 1946 i el febrer del 1948, sota l’acusació d’haver col·laborat amb l’exèrcit alemany i el que explica Claude Benet a Traces de la II Guerra Mundial a Andorra, amb què culmina la investigació que fa quasi tres lustres va encetar a Guies, fugitius i espies i que es presenta dilluns a la Farga Rossell.

Diguem abans de continuar que, com adverteix Benet, en va sortir absolt per falta de proves tot i la “llarga llista de testimoniatges que li són molt desfavorables”. Sostenia Proctor que havia ajudat a passar en direcció a Espanya tres centenars de fugitius, alguns dels quals amb nom i cognoms i que resultaran ser com a mínim dubtosos, com el de la promesa d’André Diethlem, a qui De Gaulle nomenaria el 1944 ministre de Defensa. I la prova del cotó era la detenció en  mans de la Gestapo i la posterior deportació al camp de Buchenwald, on va ingressar l’agost del 1944 i d’on no va sortir fins a l’alliberament, l’abril de l’any següent. Durant aquests mesos, diu Benet, “va actuar com a ajudant de camp i va maltractar alguns presoners amb la porra per posar ordre entre els internats”.

El cas Rembrandt
Però ni Buchenwald, sosté, pot esborrar els dubtes que planen sobre el seu expedient. Un informe francès del 1947 el relaciona amb Emiliano Cardeno, suposat confident de la Gestapo, i amb Manfred Katz, jueu alemany refugiat a Tolosa que s’acabarà convertint en confident dels nazis. I un dels testimonis que van aflorar durant el judici de Bordeus el deixava en una posició més que dolenta: “No concedeixo cap confiança a Andreu Proctor. L’única cosa que el mou és l’interès econòmic. Va ser arrestat per una revenja amb el cap de la kommandantur de la Tor de Querol. Proctor remunerava generosament l’alemany, que tancava els ulls sobre els diversos tràfics de Proctr. En una paraula, eren còmplices”. 

Benet també conclou que és falsa la pretensió del nostre home d’haver treballat per al 5ème Bureau, el servei d’intel·ligència de De Gaulle i que mantenia “excel·lents relacions” amb el cap de la Gestapo a Tolosa i el de la kommandantur d’Acs. Però el moment estel·lar de Proctor és l’intent de col·locar per la mòdica xifra de 3,5 milions de dòlars un autoretrat de Rembrandt suposadament espoliat al galerista parisenc Paul Rosenberg. Proctor apareix en els informes sobre aquesta venda que es pretenia tancar a favor de The Bauer Foundry de Nova York als arxius de la unitat de recuperació d’obres d’art espoliades de l’exèrcit ianqui, recordin The Monument Men. El rastre documental de Proctor conclou ben poc gloriosament el maig del 1946, quan la policia francesa el vincula amb una xarxa al servei dels nazis que intentaven passar a l’Amèrica llatina: “Proctor n’era el contacte a Espanya”.

No és l’únic assenyalat per Benet a Traces, que no pretén erigir-se en fiscal general però que entén que “no parlar de la part fosca de la nostra història permetria suposar que aquest racó de món ha estat beneït pels àngels, habitat per persones abnegades, generoses i sempre disposades a ajudar”. Va ser així en molts casos, però no en tots. Per això hi tenen també un breu cameo Germain Soulié, secretari de la vegueria, i un tal Trouvé, sicari seu, tots dos manifestament al servei de la Gestapo, així com “una senyora d’Escaldes”, de qui només en diu les inicials, E. T., “íntima amiga del cap de la duana alemanya ubicada a Acs” i capítol a part per a l’holandès Marcus Sapey van Engelen, amb quarter general Mirador, des d’on es dedicava “junto a tres compinches, un croata [podria ser Aldo Vecchi], un estonio [Halick] i un francés [potser André Pierre Jacques Monat] a recoger soplos de todos los departamentos pirenaicos”. La cita és en castellà perquè procedeix de La frontera salvaje, interessantíssima i poc coneguda monografia de l’historiador espanyol Ferrnando Hernández. 

Peacock i els mals guies
Traces passa llista als cadàvers de fugitius i contrabandistes localitzats a les nostres muntanyes, des dels casos ben coneguts de Harold Bailey, William. B. Plaskett i Francis Owens, aviadors nord-americans morts el 25 d’octubre del 1943 al pla de l’Estany –l’informe polical diu que els cossos van ser espoliats abans que els  rescatessin– a Charles Peacok, que cinc anys enrere va protagonitzar, segur que ho recorden, una formidable campanya arqueològica al cementiri de Soldeu per exhumar-ne el cos. La va dirigir Gerard Remolins i va sortir creu: es van recuperar unes restes que no eren les seves. Benet proposa quatre possibles identitats per a les restes –Pol Tricose, Julián Muro, Pascual Chinchilla i Nicasio Fernánez. A més, planteja un epíleg alternatiu al final de Peacock, que fins ara crèiem que havia mort d’esgotament i fred aquell mateix octubre del 1943 en algun lloc prop de Soldeu. Un informe de F. H. Long, oficial britànic que sembla que va compartir expedició amb Peacock, sosté que el nostre home sí que va arribar dos dies després a Soldeu. Però aquí se li perd novament la pista.

Hi ha més casos similars al de Peacock. Benet ha localitzat el rastre d’un cadàver localitzat el 5 d’agost del 1942 a la canal de les Esclades (atenció, Esclades, no Escaldes) i conclou que es tracta, “amb tota seguretat” d’un assassinat, i el d’un segon cos, aquest rescatat el 16 de maig del 1943 a la Rabassa, mort probablement per congelació, i dedica un epígraf a les que anomena “morts poc clares”: Enrique Colom, fill de Castellbò, el 12 de maig del 1943, al port d’Incles; tres sacerdots inhumats el 23 d’agost del 1944 a Canillo, i, atenció, la funesta expedició que el guia Frederic Torres, de Tost, va conduir al desastre el juny del 1948. Era un grup d’onze fugitius que intentaven passar a França pel coll de Perafita. Tres dels expedicionaris –Antoni Gassol, de 62 anys, i una filla seva Joana Gassol de 31, així com una dona, Pilar García, de 33– van morir de fred a la portella de Setut i van ser enterrades al cementiri vell d’Escaldes.

Un episodi similar al que José Bazán recorda a Jo, un nen de la guerra, quan els cadàvers de tres noies abandonades pel seu guia van aparèixer. El dia de l’enterrament els veïns estaven indignats, diu Bazán, perquè tots sabien qui era el guia que les havia deixat morir. Traces recupera un altre episodi misteriós, el del cadàver descompost d’un home indocumentat a les Esclades, el 5 d’agost del 1942, de nou “assassinat amb tota seguretat”, segons l’informe forense, i que Benet especula que podria ser el de Dionís Eroles, cap del servei d’ordre de la Generalitat fins als Fets de Maig del 1937, executat a Andorra per part dels seus antics companys cenetistes, una hipòtesi que també havia plantejat Roland Eroles.

El misteri Beaumont
Per matisar el to luctuós que esquitxa aquesta ressenya, Benet posa per fi oficialment nom a l’agent Carlos, un dels protagonistes de Entre el torb i la Gestapo i impulsor de la xarxa que operava des de l’Hotel Palanques: es tracta de Josef Wegzryn, nascut el 10 de desembre del 1920 a la localitat polonesa de Michalowka, traspassat el 1992 i enterrat en una tomba del cementiri de Pantin, a París. N’explicarem un altre dia, perquè a un heroi com Carlos no el podem despatxar en un paràgraf, i acabarem amb un cas de pel·lícula, el de Rupert Henry Beaumont vicecònsol britànic a Barcelona –recordin que el consolat era la meva dels evadits que aconseguien travessar els Pirineus– de qui Benet reconstrueix la trajectòria com a agent de l’MI9, la branca de l’espionatge britànic que s’ocupava de les xarxes de passadors. Resulta que Beaumont –Jimmy, per als amics– va tornar el 1948 a Barcelona, ara ja com a cònsol, que només hi va durar tres mesos, i que l’agost del 1949 va morir al port de Dieppe, mentre supervisava el desembarcament del seu automòbil. Es veu que li va caure a sobre.

Benet recull la hipòtesi que no es tracta d’una mort accidental, sinó que els serveis secrets britànics se’l van treure de sobre per les simpaties que als anys de la guerra havia fet amb elements considerats d’esquerres. No seria un cas excepcional: un tal Tonneau, agent belga al servei de la intel·ligència britànica gestionat a Andorra per ocupar-se dels pas dels evadits, va ser executat pels seus: sembla que l’alcohol li estovava la llengua i que no van voler córrer riscos.