Ple de les grans ocasions a La Trenca per assistir a la presentació de ‘Neu a la porta’ i ‘Ull de gat’, continuació del volum 5 del cicle ‘Temps obert’ amb què l’autora de ‘Consciència’ reincideix en la novel·la. Hi reconstrueix dues possibles vides de Teresa, l’esposa adúltera d’un constructor sense escrúpols a la Barcelona dels 60.

Diu Teresa Colom que quan l’editor de Comanegra la va contactar per encarregar-li de desdoblar a la manera borgiana el volum cinquè de Temps obert –experiment quasi metaliterari que remet inevitablement a El jardín de senderos que se bifurcan– estava tan sorpresa que no se’n va poder estar:

–Com és que heu que pensat en mi, que només he publicat dues obres de narrativa?

“Intuïció”, li va respondre. I alguna en deu tenir, perquè pensin que Comanegra és l’editorial que va publicar Morts, qui us ha mort? Quan no era gens evident que s’hagués de convertir en el boom que va ser. Però aquesta és una altra història, i el cas és que els que tenim una certa edat hem assistit com qui diu des de la primera fila a la formidable evolució de Colom al llarg de dos decennis llargs de carrera, des que al 2001 va debutar amb Com mesos de juny, poemari evanescent i de regust martipolià. Ho clavava Roser Porta, que exercia ahir a La Trenca d’amfitriona en la presentació de Neu a la porta i Ull de gat: “Amb La senyoreta Keaton deixa de ser una poeta delicada i es converteix en una narradora brutal. Amb Consciència, i m’atreveixo a dir que també amb aquestes dues novel·les, s’endinsa de ple en la narrativa filosòfica”.

Ho diu Porta a propòsit de les portes (!) que l’autora obre i els paisatges que explora a través de la Teresa, la protagonista d’aquest volum doble que parteix, ja saben, de Des d’uns ulls de dona, la cinquena entrega (de nou) del cicle de Pedrolo. En el fons, del que ens parlen Neu a la porta i sobretot Ull de gat és de la més que presumpta llibertat de què disposem com a criaturetes racionals. Ja hi havia reflexionat, i molt més obertament, a Consciència, i el plantejament era interessantíssim: recordin que hi proposava una societat on era possible que en morir, la ment fos trasplantada a un sistema informàtic. Fins a quin punt continuaríem sent humans, en aquestes precàries condicions? De fet, què és exactament el que ens fa humans?

A Ull de gat reprèn aquesta inquietant idea amb la Teresa reclosa al frenopàtic –un manicomi femení en ple franquisme: no ens ho podem ni imaginar. Ella tampoc pot disposar del seu cos, com les ments estabulades de Consciència, però és la ment la que li permet conservar part de la seva humanitat. Colom, en fi, va una mica més enllà –o més ençà, si em permeten dir-ho amb la ç– i es demana fins a quin punt homes i dones podem actuar de forma gaire diferent a com milers d’anys d’evolució ens han gravat a foc en el més profund del nostre ésser. I per tant, si som en realitat lliures. Moltes preguntes, i molt gruixudes, per al que semblava només un experiment literari i un homenatge a l’autor del (injustament menystingut) Mecanoscrit del segon origen. 

En fi, que la presentació d’ahir ens va servir per repassar els vedats literaris de l’autora –Faulkner, Kafka, Dostoievski, Dickinson, Dovlatov– i per assistir al curiós recital de fragments de la novel·la, simpàtica ocurrència de Porta per explotar la faceta de Colom com a rapsoda. A molts els entusiasma, i diuen que l’èpica va néixer precisament per ser declamada a la vora del foc, després d’una bona jornada de caça o d’una afortunada batussa amb la tribu veïna. Potser sí, però un prefereix la intimitat de la lectura silenciosa, què hi farem.

I això és naturalment defecte meu, no de Colom.