L’arquitecte Enric Dilmé i l’historiador Quim Valera expliquen el fals històric que hi ha rere les façanes que avui considerem monumentals.
Avui ens semblen el més natural del món els murs pelats de les esglésies romàniques, amb la pedra vista i signe de l’austeritat, per no dir de l’ascetisme medieval. Però res més lluny de la realitat. Els murs dels nostres temples estaven tots arrebossats, per dintre i per fora, i sovint recoberts per una capa de vistosa pintura que a l’exterior podia incloure motius florals o geomètrics. N’han sobreviscut fragments minúsculs al campanar de Santa Coloma, testimonis d’una estètica que xoca directament amb els prejudicis que avui tenim sobre el romànic. L’origen de l’equívoc cal buscar-lo, diu l’historiador Quim Valera, en la campanya que al primer terç del segle XX va engegar l’associació Amics de l’art vell, amb Puig i Cadafalch al capdavant, que a més de salvar bona part dels frescos romànics del Pirineu –a la seva manera: és a dir, comprant-los sovint a preu de saldo i enduent-se’ls a Barcelona, on van acabar alimentant les col·leccions de l’actual MNAC– va emprendre la restauració de monuments emblemàtics com ara la catedral de Santa Maria de la Seu. “El complex que hi havia era fruit de successives ampliacions al llarg d’un mil·lenni. Puig i Cadafalch va eliminar el que no considerava prou romànic i va afegir-hi alguns elements per acabar de quadrar. I naturalment, va eliminar tot l’arrebossat exterior.”
Santa Maria és l’exemple canònic de la mania de la pedra vista, que es va estendre ràpidament: “Avui seria impensable, però ells ho feien de bona fe i amb la intenció de dignificar el patrimoni”. Però no deixava de ser un fals històric. És a dir, la reinterpretació del romànic pirinenc des d’uns prejudicis que sovint contradeien la realitat del que havia sigut històricament l’arquitectura romànica i, de fet, l’arquitectura vernacular: “Tots els edificis d’una certa entitat, tant públics com privats, i per descomptat les esglésies i capelles, estaven arrebossats. Els forats que veiem als murs per encaixar-hi les bastides no estaven pensats perquè es veiessin a ull nu sinó que estaven precisament recoberts per una capa de morter de calç”. Ho podem comprovar en les fotografies antigues del campanar de Sant Miquel d’Engolasters i, sense anar més lluny, en el de Sant Vicenç d’Enclar, que va conservar restes de l’arrebossat exterior fins que es van esfondrat el desembre de fa dos anys.
El mateix passava amb les cases particulars: les que s’ho podien permetre, pensin en la d’Areny-Plandolit o en la casa Guillemó, estaven completament arrebossades. Era un signe d’estatus. I si no podien, arribaven fins al primer pis o només arrebossaven la façana principal. Però arrebossaven. Tan sols les cases més humils i les bordes es deixaven amb la pedra vista.
La paradoxa evident és que el que fins fa poc més d’un segle era signe de casa benestant, l’arrebossat, va acabar cedint a la moda del fals històric que havia inspirat les campanyes de recuperació i restauració del romànic català. I així és com arribem al cas flagrant de Casa de la Vall, restaurada el 1963 pels arquitectes Joaquim Ros de Ramis o Josep Caneda i que seguint aquesta tendència aparentment minimalista va reinterpretar l’edifici i li va donar la fesomia actual amb els murs de pedra vista. Res a dir-hi, si no fos perquè aquest aspecte no l’havia tingut la Casa de la Vall mai abans en els seus quasi cinc segles d’història. La intervenció no va consistir només a netejar les façanes, sinó que els arquitectes es van treure de la màniga una tronera per fer joc amb la de la porta principal, i hi van afegir un nou accés, a la part posterior de l’edifici, que és per on s’entra avui.
En qualsevol cas, i independentment del seu origen en una personalíssima reinterpretació de l’arquitectura vernacular, la nova Casa de la Vall es va convertir en model urbanístic. Ho explica Enric Dilmé en el sensacional assaig on repassa la història de l’arquitectura andorrana des del 1870 fins a l’actualitat, i no s’hi amoïnin perquè en parlarem aviat: “Ros de Ramis i Caneda reformen Casa de la Vall fent-la més senyorial, a través de nous elements i de simetries que mai no va tenir, alhora que la despullen dels arrebossats històrics en línia amb la imatge que s’estava popularitzant de l’arquitectura de muntanya”. Per culminar aquest fals historicisme basat en l’aversió al morter i la devoció per la pedra vista, el Consell General va obligar el 1982 a revestir tota nova construcció de pedra. En va ser paradigmàtica, diu, la urbanització la Pleta d’Ordino, projectada per Albert Pujal i Ramon Ribalta, “que va tenir força acceptació per les reminiscències de llogarret tradicional”. La pedra vista havia vençut definitivament i per golejada. I fins avui.
