No sé si han vist El vent de l’illa. És estupenda, i tan contemplativa que avui no arribaria a la pantalla gran. Explica la història de John Armstrong, oficial britànic destacat a Menorca –som a mitjans del XVIII– amb la missió de cartografiar l’illa, i la relació amb dues dones: Anna, una nativa que acaba entrant en un convent perquè la família vol evitar la infàmia, i Ariel, la filla de Richard Kent, el del camí, que és  pintora i que insisteix a retratar-lo. Ell s’hi resisteix, no es creu digne de tan alt honor, i ella el convenç amb eloqüència. Diu que li vol captar la mirada. Se l’endú a cavall fins a un paratge desolat de la costa nord, amb els arbres revinclats per la tramuntana, i a l’hora de posar, li demana que s’aparti, que el retrat seran els arbres, amb els ecos dels moments que hi acaben de viure i que només ells dos sabran. I que n’hi ha d’haver prou amb això: “No heroes, no visions of the future; just one man with a certain look”, li diu. 

Doncs exactament en aquesta escena fan pensar la desena de paisatges –en realitat, mars més o menys mansos, rarament enrabiats– de la sèrie Introspecció, que fins dilluns (afanyin-se) pengen a la galeria Untitled de la capital. L’hem pogut veure sovint en col·lectives –l’última, Les sufragistes– però feia moltes llunes, quasi dos decennis, que Montserrat Altimiras no exposava en solitari. La deriva conceptual es veia venir com a mínim des d’Identitat fragmentada, on va tunejar un mur de pedra seca. I ara s’hi ha capbussat de ple amb aquests mars on no hi ha ni rastre de la figura humana i on convida l’espectador a omplir aquest buit amb els records que ell pot afegir a l’escena. Posem que parlo de cert matí a Sant Martí d’Empúries, de cert vespre a la platja d'Argelés. Sense èpica ni discursos, ni grans ni petits. Un rar moment de perfecció. De fet, és exactament això el que Altmiras busca quan dispara: “Són imatges que em trobo, no que busco. Quan estic serena i tranquil·la, lluny de la voràgine del dia a dia, em deixo portar i comtemplo. La meva manera de contemplar és fent fotos. Sense cap pla previ.”

Ella juga amb la llum i amb el moviment. Una llum tènue, apagada, sense estridències, de primera o d’última hora, “que algú ha qualificat de trista. No ho sé: el que pretenc és que les meves fotografies funcionin com una finestra oberta a la contemplació, com  un poema visual sense paraules”. I després hi ha el moviment, el d’un lleu escombrat de la càmera i una exposició llarga, d’una banda, i el del vaivé del mar, de l’altre. Si a això hi afegim que les fotografies estan impreses sobre un paper molt fi, i aquesta primera pel·lícula la col·loca sobre un paper fet a mà, amb les seves rugositats i les seves imperfeccions, el resultat és una imatge vagament tridimensional, a mig camí entre la fotografia, la pintura i el dibuix.

Però tot això són disquisicions tècniques que no l’amoïnen gaire. “El que m’interessa és que la fotografia et toqui, et faci vibrar, que sense voler-ho et faci evocar un moment, una sensació, una persona. M’agrada que qui observa hi trobi allà al fons una part de la seva intimitat, encara que no tingui res a veure amb el que jo intentava captar o expressar”. Per resumir, no busquin en les fotografies  d’Introspecció arguments digerits ni de consum ràpid. Són mars que reclamen temps i paciència, com aquella vegada que ens vam quedar badant  mentre el sol queia a la platja gran de Baiona i no  ens en vam adonar fins que la marea ens va haver deixat xops.