Es veia venir i no hi va haver acord entre les dues hipòtesis en litigi sobre la fase medieval del jaciment de la Margineda. No n’hi podia haver, per molt que Albert Villaró –aquí, amb el barret d’historiador– proposés una mena d’interpretació de consens que passaria per identificar les restes dels segles XII i XIII amb la fase final del castell de Sant Vicenç. És a dir, entre que Ermengol VIII d’Urgell autoritza Arnau de Castellbò a construir un castrum a l’“arrel” de la muntanya d’Enclar, al 1190, i el 1288, quan el segon Pariatge ordena que s’enderroqui el castrum litigiós.

No n’hi podia haver perquè mentre uns –la historiadora Susanna Vela i el mateix Villaró, fent-lo encaixar en el fenomen de l’encastellament o formació d’un assentament agrari sota la protecció d’un senyor, i basant-se sobretot en documentació escrita– conclouen “inequívocament” que “ens trobem davant de la força de Sant Vicenç”, els altres –amb els arqueòlegs Walter Alegria i José Miguel Gallego, que han treballat al jaciment des de la primera campanya, al capdavant– consideren que l’anterior és una interpretació “subjectiva” de les fonts escrites, i que les dades arqueològiques “no deixen marge a l’especulació”, així que la descarten de forma igualment categòrica: “El castell de Sant Vicenç i la Roureda de la Margineda no poden ser la mateixa cosa”.

Mirarem de repassar els arguments d’uns i altres, a partir de les comunicacions llegides al Congrés d’Història dels Pirineus que va tenir lloc el cap de setmana al Centre de Congressos i on, per cert, es va presentar la reconstrucció ideal de la fase medieval del jaciment que tenen aquí dalt i que publiquem en rigorosa primícia. Una interpretació “basada en evidències arqueològiques” i que és la conclusió gràfica de la hipòtesi del poblat que defensen Alegria i el seu equip. Ras i curt: el conjunt d’estructures excavades a la Margineda corresponen a una unitat de poblament, ocupada des de finals del segle XII fins a la segona meitat del XIV, i inclou entre tres i cinc “espais domèstics”. I es defensen de l’escepticisme que ha generat entre altres historiadors l’existència d’un suburbi de Santa Coloma que –els retreuen– no ha deixat cap vestigi documental: “El cert és que desconeixem com eren aquests nuclis i com s’articulava el poblament en aquest període, i que no podem descartar que hi hagués diferents nuclis o pols de concentració d’hàbitat dins d’una mateixa vil·la”.

Cap rastre, sostenen, de la hipotètica muralla –nou metres de gruix, un perímetre total de 690 metres i cinc torres defensives, cinc– que es va proposar després de les dues primeres campanyes, entre el 2007 i el 2008, i que a partir d’una relectura del document d’infeudació del castell de Sant Vicenç a Arnau de Castellbò suggeria la identificació de les restes excavades amb el desaparegut castell. Tampoc no veuen clara –de fet, bona part de la comunicació es concentra a refutar-la– la hipòtesi de la força, o casa fortificada amb murs cecs, que vindria a ser la versió light d’un castell o fortalesa, sense les reminiscències Exin Castillos d’aquest terme. Tenim per exemple, la panòplia recollida al jaciment, amb una col·lecció de peces d’armament –estrep de ballesta, puntes de sageta, llança i venable, beines d’espasa i de daga– i sobretot, el conjunt de còdols de granit de forma esfèrica d’entre 1,2 i 1,5 quilos de pes, que Villaró i Vela interpreten com a projectils de fustibalus, una mena de fona que la iconografia –diuen– presenta sempre en contextos de setge: “Si hi ha provisió de material bèl·lic concebut per combatre un setge, necessàriament ens trobem davant d’un recinte fortificat, ni que sigui amb els paraments exteriors sense bastides: el sistema defensiu propi de les forces i les bastides”, conclouen Vela i Villaró.

No són projectils sinó martells

Res d’això. Per a Alegria i companyia la cosa és molt més senzilla: les restes d’armament, d’entrada, no arriben ni al 10% dels elements metàl·lics exhumats. Per això creuen que s’ha “sobrevalorat” la significació militar del jaciment. A més, es podrien explicar tant per l’obligació dels andorrans de contribuir amb un home per casa a sol·licitud (hipotètica) del bisbe d’Urgell, obligació vigent des del 1176; com al dret de defensar la vall, amb armes si arribava el cas, que el veguer comtal els havia reconegut el 1332. Pel que fa als suposats projectils de fustibalum, la hipòtesi que plantegen és que en realitat es tracti de martells de mà per aplanar i estirar metalls, extrem que explicaria també –diuen– perquè es van localitzar a l’habitació que s’ha identificat com una ferreria.

No és el dels suposats projectils de fustibalum l’únic argument material que al·leguen Villaró i Vela, que van aportar dissabte un element fins ara inèdit... però que al final es basa en el que Alegria i els seus en diuen una “interpretació subjectiva”. Resulta que entre les lloses recuperades al jaciment n’hi ha que conserven gravats; i que entre aquests gravats n’hi ha un amb tres línies verticals que ells interpreten com un escut: “No costa gens identificar el blasó: les tres barres de Foix”. Villaró i Vela apel·len finalment al que en podríem dir la memòria popular, el que en diuen “el record d’una fortificació al fons de la vall” que –sostenen– encara era plenament vigent a principis del segle XV, segons el testimoni localitzat en una causa contra un tal Pere Amyll exhumats al fons del Tribunal de Corts. Es tracta d’una brevíssima referència toponímica – “Arnaldus Calba deponit que el dijous a una ora e mige de la nit encontrà davant lo castell d’Andorra Pere Amyll amb un altre jove...”– que prova el record de l’existència d’un castell “a tocar d’un camí” –perquè si no fos així, diuen, “no seria possible que s’haguessin trobat de nit”. Sant Vicenç? La Margineda? Ells dos així ho creuen...

I hi ha finalment la torre: Vela i Villaró sostenen que s’ha excavat el basament d’una d’aquestes estructures, la que protegeix l’accés sud. Un argument arqueològic que els arqueòlegs refuten de manera categòrica: “No existeix cap basament de torre, ni a l’accés sud ni enlloc; el que per ells és el basament no és res més que l’arrencament d’un possible carrer ascendent”.

Però tot això no els desanima. Per Villaró i Vela, la clau interpretativa és als documents, i els documents avalen “la identificació amb la força de Sant Vicenç de les fases centrals del jaciment”. D’aquí que la conclusió sigui la contrària a la d’Alegria: “Pensem –i creiem que tenim evidències més que suficients per sostenir-ho– que ha sortit a la llum el poble-fortalesa que va construir el vescomte Arnau de Castellbò i que Roger Bernat III de Foix es va veure obligat a amortitzar a partir del 1288”.

Fins aquí, les evidències, els arguments i les hipòtesis dels uns i dels altres. La qüestió és que, quan parlem de ciència, no es tracta d’arribar a un consens, a un salomònic acord; ni molt menys de votar per decidir el guanyador. Tampoc no hi ha un tribunal que pugui donar o treure raó de forma definitiva. Potser seria hora que el gremi dels historiadors posés la mà al foc en un plet acadèmic tan inèdit com sensacional.

La pesta negra del 1348, o el terratrèmol del 1377?

Una altra de les aportacions de l’equip de Walter Alegria és la d’aportar una mica de llum al detall, en absolut menor, de quins motius van precipitar l’abandonament més o menys sobtat del poblat, posem que cap a la segona meitat del segle XIV. Ja a les primeres campanyes, l’arqueòleg Ivan Salvadó –el mateix, per cert, que va proposar inicialment la hipòtesi que les restes excavades corresponguessin al castell de Sant Vicenç– va assenyalar la pesta negra com una possible culpable de la desaparició del nucli. Alegria recorda que la pesta arrenca el 1348, amb repuntades cícliques fins a finals del segle XV; que es tracta d’una de les explicacions més recurrents a l’hora de justificar els casos de despoblament a la baixa Edat Mitjana, i que la població acostumava a evitar el contacte amb els focus potencials d’infecció: “Això explicaria l’abandonament absolut sense ni tan sols intentar recuperar els objectes de valor”.

Així que podria haver sigut la pesta... o potser el terratrèmol del 1373, amb epicentre entre la Ribagorça i la Vall d’Aran, amb una magnitud d’entre 8 i 9 –el de Fukushima, per fer-nos-en una idea, va fregar el 7. Una hipòtesi nova i suculenta, no ens diran que no. La llàstima, com admeten els arqueòlegs, és que “tot i la coincidència cronològica, no tenim dades clares que apuntin en aquesta direcció”. Fos la pesta o fos el terratrèmol, el que està clar és que l’abandonament sobtat de l’assentament a la segona meitat del segle XV, conclouen, “no sembla poder explicar-se per una desocupació progressiva, ans al contrari”.