Va participar el cap de setmana a la multitudinària pre-party madrilenya amb una versió en català de Mecano i prepara el retorn als escenaris.

El 12 de maig farà vint anys, vint, que mig país estava amorrat a la televisió esperant que Marta Roure saltés a l’escenari de l’Abdi İpekçi Arena d’Istanbul per interpretar els acords de Jugarem a estimar-nos, el tema de Jofre Bardagí amb què Andorra debutava al festival d’Eurovisió. Jornada històrica perquè, ja ho saben, era la primera vegada que hi sonava una cançó en català. Han passat vint anys, dèiem, mitja vida artística, i si bé és cert que Marta Roure mai no ha deixat del tot els escenaris, ja sigui com a actriu o com a cantant, també ho és que per primera vegada en molts anys creu que és el moment de tornar. De tornar on? A una carrera musical que va fer eclosió gràcies a Eurovisió i que va reunir el punt culminant en aquell primer i, fins a la data, únic disc, Nua: “Ho tinc sempre present, i si no ho recordo jo sempre hi ha algú que m’ho fa recordar, i per mi encantada. Va ser una plataforma excel·lent que em va permetre tenir veu i fer-me sentir, i hi estic molt agraïda”. 

Ara no hi ha disc en perspectiva, perquè els temps han canviat molt i publicar un cedè seria ara mateix suïcida. Es tracta de col·locar un tema a xarxes i plataformes i esperar que soni la campanada. I el tema el té: la versió en català de Vivimos siempre juntos, amb producció de Jan Buxeda, que Marta Roure va estrenar divendres a la sala Riviera de Madrid. Sala de referència amb capacitat per a 2.500 espectadors, que es va omplir el cap de setmana a la pre-party que organitzava Eurovision-Spain, un macroesdeveniment que escalfa els motors del festival i en què van participar 28 dels artistes que entre el 7 i l’11 de maig saltaran a l’escenari del Malmö Arena d’aquesta ciutat sueca, i un grapat de convidats entre els quals, ho han vist, la nostra artista: “A banda de Jugarem a estimar-nos em van demanar que hi cantés algun altre tema, i com que es tractava de Madrid –era la meva primera vegada: la gent superamable, la ciutat superneta, vaig flipar: n’hem d’aprendre molt– i per una pura qüestió generacional, em vaig recordar d’aquest tema de Nacho Cano. A ell li va semblar bé, i endavant”.

La inèrcia d’aquest bolo multitudinari li ha de servir, espera, per fer-se un forat en l’actual selva musical. Amb un tema potent per marcar territori i un parell de propis que té en cartera: Viure i Joan, un homenatge al mestre Roure, el seu avi, en el centenari del seu naixement. Si una cosa no li falta és paciència –ha esperat vint anys– i per matar el cuquet compagina la música amb el teatre: al maig estrena a la sala Tatrau l’espectacle Nues, on deu dones reflexionen sobre la maternitat amb llenguatges tan diversos com la poesia (ella mateixa, convertida en rapsoda), la cinta acrobàtica, la dansa i la cançó: “La veritat és que mai no he marxat del tot, he anat fent coses i cosetes i el que passa és que si no surts a la televisió i no tens xarxes socials, com és el meu cas, sembla que no existeixis. Però sí”.

I acabem amb Eurovisió i l’eterna cançó de l’enfadós: cal tornar-hi? La de Marta Roure és potser una visió interessada però, convindrà el lector,  també té una certa autoritat. I resulta que ho té claríssim: “Cal tenir una cosa claríssima: el festival és una finestra oberta al món. Independentment que t’agradi més o menys, el segueixen una mitjana de 200 milions d’espectadors a tot el món. Això és una enormitat. Dissabte vaig fer un grapat d’entrevistes i tothom sabia on estava Andorra gràcies a Eurovisió. I d’això fa vint anys! Si el problema són els diners, vegem-ho com una inversió: es gasten autèntiques fortunes en campanyes publicitàries i poques tindran l’impacte d’Eurovisió: 200 milions d’espectadors és molta, molta penya”.