El primer oli el va pintar el 1999. Es titula Ciudad i forma part de la dotzena llarga de teles que fins al 20 de desembre exposa al Rana Bar de la capital, reconvertit per a l’ocasió en galeria d’art. Des d’aleshores havia anat pintant en silenci, o cap a dins, i no ha sigut fins ara que s’ha decidit a exposar la seva obra en públic. Amb una individual, que no està gens malament, que repassa aquests dos decennis, des dels esquemàtics paisatges urbans dels inicis –deutors sens dubte de la seva formació com a arquitecta– fins als racons urbans hiperrealistes, amanits amb un toc oníric, dels últims temps. També hi trobaran variacions musicals que freguen el surrealisme. Diu la massanenca Daniela Lorenz que Obrint portes –aquest és el títol de l’exposició– és el punt de partida per a una nova etapa creativa en què la pintura deixi de ser cosa de l’estricta intimitat domèstica. I que si s’ha decidit a fer el pas és “per compartir el meu món personal”, i també “per inspirar altres que facin el mateix sense pors ni prejudicis”. I tot, des de la humil convicció que “no soc una professional i per tant no busco la perfecció”
