Havíem criticat molt, però molt, l'edulcorada visió que la versió televisiva de Entre el torb i la gestapo donava de la xarxa de passadors que operava suposadament a l'hotel Mirador, on abundava l'alcohol i les senyores de vida alegre, i on els refugiats catalans tenien pebrots per posar-se a cantar Els Segadors davant dels agents alemanys la nit de Cap d'Any, com si el Mirador fos el Rick's dels Pirineus, i el nostre Viadiu, el gran Humphrey. Recordin que a Jaume Ros i a Quimet Baldrich tanta banalitat, tanta impostura i tanta mistificació els encenia la sang. I no només a ells. Doncs ara resultarà que aquella visió que crèiem tan idealitzada, tan cinematogràfica, potser no està tan lluny de la realitat.

Així ho sembla apuntar un document exhumat per Claude Benet als arxius departamentals de Perpinyà i que no va arribar a temps de Traces de la II Guerra Mundial a Andorra. Es tracta d'un informe firmat el 16 de maig del 1946, feia un any just que s'havia acabat la guerra, on un informador anònim descriu amb pèls i senyals les activitats d'una "femme de moeurs légères" que s'havia allotjat al Mirador, que segons ell treballava per a la policia espanyola i que es dedicava a flirtejar, i si podia ser a seduir, els agents francesos i republicans destacats entre nosaltres. No tant per extreure'ls informació com per descentrar-los, robar-los temps i energies perquè no es dediquessin en cos i ànima a la seva feina.
L'anònim informant ho explica naturalment amb molta més gràcia: "Conchita Carbonell, âgée d’environ 35 ans, blonde, assez forte, demeurant à l’hôtel Mirador à Andorre-la-Vieille, a été signalée à plusieurs reprises comme étant une agente dangereuse de la 2a bis" –el contraespionatge franquista, per entendre'ns, tot i que com veurem de seguida no queda del tot clar per a sou de qui està. "Après enquete, à mon avis il resulte qu'il s'agite d'una femme de moeurs légères qui est en contact avec les services de Police du Gobienro Civil de la province de Barcelone et non pas à la 2a bis." 

El millor arriba quan descriu el modus operandi de la senyoreta Carbonell: "D’après la façon dont elle agit, je ne serais pas étonné qu’elle ait été envoyée en Andorre pour attirer sur elle l’attention des personnes travaillant pour des services de renseignements français ou républicains espagnols, détournant ainsi la surveillance des agents de renseignements, lesquels autrement auraient plus de temps pour s’occuper d’autres agents plus importants et qui s’occupent actuellement des passages des évadés allemands". I aquí trobem la clau de tot: l'insòlit desplegament d'agents franquistes, republicans i francesos en data tan tardana com el maig del 1946 no era altra que les xarxes de passadors que s'havien canviat de bàndol i que s'havien posat al servei dels nazis que intentaven fugir cap a l'Amèrica Llatina: les cèlebres ratlines, que es van organitzar immediatament després de la guerra i que tenien com a mínim una terminal entre nosaltres. Ho vam explicar mesos enrere aquí mateix i gràcies a un altre suculent document localitzat per Benet a Perpinyà: la detenció de Hans Senekowitsch, tinent de la marina alemanya, el 15 de maig del 1946 –atenció a la data– "vers 10'30 heures, arreté per la Gendarmerie aux environs d'Andorre la Vielle". Segons aquest segon informe, "le passage de frontière eut lieu dans le secteur du Castelet. J’ai signalé à plusieurs reprises ce lieu de passage, qui est emprunté par une filière organisée. Les prisonniers allemands qui s’évadent sont attendus par des passeurs qui les conduisent presque toujours jusqu’à Soldeu, d’où, en voiture, ils sont transportés vers l’Espagne et descendent à l’hôtel Andria à la Seu.".

Però tornem a "la femme de moeurs légères", perquè el millor de tot arriba al final del seu informe. Després de descriure-la gairebé com una Mata Hari que actuava com un esquer per atrapar agents gavatxos i republicans, resulta que era més aviat matussera, que se li veia el llautó i que, en fi, potser no n'hi havia per a tant, segons la conclusió final de l'anònim informant: "Je trouve Conchita Carbonell trop tapageuse pour être un bon agent et je ne lui accorde pas une grande intelligence".

I si això va ser exactament el que Conchita li va induir hàbilment a creure, qui sap a través de quina astuta argúcia?.