Els dos Quims vam viure dimarts passat un moment molt emotiu al monestir de Bellpuig de les Avellanes: la reinstal·lació dels sepulcres del comte Àlvar d’Urgell i la seva esposa Cecília de Foix, al lloc on havien estat originalment.

Va ser un moment històricament important, una batalla guanyada a la reivindicació històrica, cultural i patrimonial de tots aquells territoris que havíem format part del comtat d’Urgell, inclosa Andorra.

El nostre país n’havia format part des dels orígens, primer com a part d’aquell antic país antic, forjat com a poc des de l’antiguitat tardana amb el nostre veí Urgellet, que va acabar esdevenint l’embrió del poderós comtat que, després de segles de conquestes als musulmans, va expandir-se fins a la mateixa ciutat de Lleida. El llegat del comtat d’Urgell aglutina doncs a totes les bones gents que han viscut i viuen des dels ports andorrans fins a les portes de la ciutat ilerdenca.

La recuperació d’aquest patrimoni és fruit de la bona feina de gent com el Robert Porta, director del monestir, que ha sabut aplicar-hi bona feina i passió, així com la col·laboració necessària dels germans maristes, propietaris del monestir, l’ajuntament d’Os de Balaguer i la Diputació de Lleida, ambdues institucions ben representades aquell dia per l’Estefania Rufach, alcaldessa del municipi i diputada provincial.

Una feina exemplar i d’èxit. Un diàleg entre Nova York i Os de Balaguer, entre el monestir de les Avellanes i el museu dels Cloisters novaiorquès, on moltes altres institucions s’haurien d’emmirallar. Recuperar el patrimoni original és una tasca difícil, però van poder pactar reproduir-les de forma exacta, utilitzant les noves tecnologies i la mestria de l’empresa 3dtecnics, ubicada a Begudà, capitanejada per Francesc Montero. Per cert, va ser aquest equip qui va reproduir la Mare de Déu de Meritxell que presideix actualment el nostre santuari nacional.

Àlvar I d’Urgell va ser un comte que va heretar els conflictes que la seva dinastia, els Cabrera, sostenia amb els monarques de la Corona d’Aragó, fins al punt de contradir al rei Jaume I: repudiant a la seva primera esposa per casar-se amb Cecília, germanastra de Roger IV de Foix, i vescomte de Castellbò, el fill de la nostra famosa Ermessenda així com net d’Arnau.

La parella comtal, davant la invasió imminent del rei Jaume sobre el comtat, va haver d’exiliar-se a Foix, on van morir al cap d’uns anys. Àlvar així com la resta de la seva nissaga no va renunciar mai a la senyoria jurisdiccional de tots els antics territoris del comtat, incloses les valls andorranes. Tanmateix, la fragilitat política del moment l’obligà a fer concessions a fi de salvaguardar els mobles. Una d’elles molt significativa: l’any 1256 va cedir els drets que tenia d’Oliana en amunt al seu cunyat Roger, prova evident del moment delicat que estava vivint, així com de la necessitat d’assegurar-se un ferm aliat davant les pressions polítiques i militars a la que estava sotmès per part del rei.

Ermengol X, fill de la parella, va aconseguir pacificar el territori i millorar la seva relació amb la monarquia, però el comtat havia perdut molt control territorial efectiu. El seu intent de fer renéixer el prestigi del comtat va quedar trencat amb la mort d’aquest comte sense descendència. Tanmateix, ens va deixar l’important llegat de les Avellanes, construint el magnífic panteó per ell, el seu germà Àlvar, vescomte d’Àger, i els seus pares.

Ja només faltarà reproduir la tomba del promotor, darrer comte d’Urgell de la segona dinastia, i s’haurà pogut recuperar un patrimoni perdut des de fa més de cent anys. Un deute històric, una bona feina d’equip duta a terme sense estridències polítiques, amb passió, seny i negociació exquisida. Un llegat recuperat per la història del comtat d’Urgell, així com el de Foix, que aglutina gent d’Andorra, el comtat de Foix, i bona part dels territoris ponentins fins a les portes de Lleida, una herència comuna per preservar.