La vida de Sergi Mas va estar estretament lligada a Sant Julià de Lòria: va viure a Aixovall del 1956 fins a la seva defunció, el 31 de març passat. Ara que a la família li toca posar ordre al seu vast llegat artístic, va apareixent una producció vinculada a la parròquia. L’han cedit a l’arxiu comunal. 

Les primeres companyies de teatre que es formaven al país, a les dècades dels cinquanta i seixanta, poc temps després que Sergi Mas Balaguer aterrés al Principat, li van confiar els cartells que anunciaven les obres que havien de portar a escena. Res d’estrany, apunta Roger Mas: home polivalent, per les seves mans acabaria passant durant dècades bona part de tota la cartelleria, peces de disseny, programes de festa, que necessitava el país. Això, lligat a la vastíssima creació pròpia, és el que els hereus van trobant en posar ordre a tan extens llegat, una part de la memòria sentimental del país. De moment, pel que fa a l’estrictament laurediana, el conjunt ha passat a formar part dels fons de l’Arxiu Comunal.
Els fills de Mas entomen la tasca de recollir, seleccionar i organitzar l’obra i la documentació que el creador va deixar rere seu. La part grossa resta en mans de la família, però aquesta part tan estretament vinculada a la parròquia on va viure tantes dècades van decidir ràpidament tornar-la als lauredians. Començant pels materials de pintura i estris d’escultura i gravat, que han donat a l’Escola d’Art –recordem-ho, ja fa anys que porta el seu nom– perquè siguin útils per als alumnes. En relació amb l’escola, també hi ha un dels seus cèlebres ex-libris, fet per al centre, així com un dels primers mètodes didàctics, pensat pel mateix Sergi, per a l’ensenyament de les arts. “No només se centrava en la tècnica, diguem-ne, sinó que s’enfocava en el manteniment de les tradicions”. Es tracta, puntualitza en Roger, “d’una qüestió que potser es coneix poc i està bé que ho tinguem present”. 

Teatre 
Més enllà, hi ha aquests elements tan interessants com els cartells de les primeres companyies teatrals, amb la relació nominal dels participants i fins i tot els textos, sovint signats per Joan Puig –padrí de bateig, per cert, d’un dels fills d’en Sergi, en Roger. 
També hi ha en aquesta col·lecció cedida cartells de tradicions, com la marratxa o Canòlich, i estan apareixent dibuixos i aquarel·les, d’aquelles dècades, obres que els fills, reconeix en Roger, havien perdut de vista i que ara els van sorprenent, apuntant entre el paperam, guardades en carpetes d’aquelles que fa temps que ningú no obria. “Ens trobem amb una producció molt prolífica. Penseu que en aquella època no hi havia gaires dissenyadors gràfics i pràcticament tot acabava passant per les mans del meu pare”. A banda, estem parlant d’un creador tan polivalent, d’un home que tocava tants pals, que és fàcil que tanta cosa acabés desfilant pels seus dits destres. 

Entre els esbossos i aquarel·les, hi ha per exemple una planificació del que hauria estat un museu etnogràfic d’Andorra, de data tan llunyana com el 1958 –així que ja veiem com s’arrossega en el temps el projecte de museu nacional– una idea en aquell cas del mateix Sergi i Bonaventura Naudi. A l’arxiu han anat ara a parar les aquarel·les ja amb la distribució de les hipotètiques sales. 

“Uala!”
És tot un llegat sentimental, reitera en Roger, “perquè ja no estem parlant d’allò que va fer fa cinc anys, sinó cinquanta o seixanta, estem trobant molta cosa que ni nosaltres sabíem que existia i molt sovint obrim una carpeta i acabem dient uala!” Hi ha coses amb rerefons familiar i coses que impliquen la comunitat, com aquarel·les originals fetes als anys setanta amb vistes de Sant Julià: un encàrrec per al primer tríptic turístic que es va fer de Sant Julià. “No comptàvem trobar-ho, pensàvem que el material se l’hauria quedat el Comú al seu moment, i resulta que no, que ho teníem nosaltres”. 

També hi ha materials del moment fundacional de la Coral Rocafort, als anys seixanta, entre aquesta cessió a la parròquia. “Finalment, es tracta de la memòria col·lectiva, perquè a banda de la seva obra més personal, trobem que pràcticament tota l’activitat, especialment la cultural, acabava passant per les seves mans, i per això hem decidit cedir-lo”.