Els anys 50 eren per a Andorra un moment de creixement, un moment en què s’estava en procés de transformació de les bases socials, econòmiques i culturals, i en què turisme i comerç estaven fent sorgir noves activitats i atractius. No obstant, era una transformació incipient, on el paisatge, els pobles i la gent encara es conservava en un món diguem-ne rural. 

És en aquest marc de canvis que a Sant julià de Lòria es va constituir una associació de persones relacionades amb el món de l’automòbil. Una de les primeres iniciatives per part dels socis va ser poder honorar el seu patró, Sant Cristòfol: es va decidir dedicar-li una capella al bosc de la Rabassa i col·locar a l’interior una imatge de dit patró. 

El treball el van encomanar al tallista lauredià Bonaventura Naudi. Aquest va acceptar l’encàrrec i va veure necessari, però, que l’ajudés a fer la talla. Tots dos ens havíem conegut i havíem fet amistat temps abans a Barcelona, on compartíem taller de talla i ebenisteria. 

Així doncs, em vaig traslladar tot sol  –ja estava casat amb la Maria i teníem un fill, en David– a Andorra el mes de juny del 1958, engrescat a col·laborar amb la talla de Sant Cristòfol però també encuriosit per veure amb els meus propis ulls aquella petita Andorra acollidora i pacífica de la qual m’havien parlat, tan llunyana i tan propera a la vegada, si més no per la seva llengua, el català. 

Haig de confessar que en aquells temps pujar a una Andorra desconeguda encara que fos temporalment, representava per a mi un alliberament momentani vist com es desenvolupaven els esdeveniments i contextos de l’època a la meva ciutat natal i arreu de Catalunya i Espanya. Als 28 ja estava fitxat per la policia política de Franco per haver participat en manifestacions al carrer amb l’acusació de “agitador de masas”. Podeu comptar, pobre de mi...

Un cop a Andorra i hoste d’en Bonaventura i la Carmeta, l’execució de la talla a partir d’un tronc de pi negre que els mateixos fidels tallaren a la Rabassa va ser prou ràpida, aproximadament un mes. Aquell encàrrec compartit i estada a Sant Julià de Lòria van tenir per a mi una repercussió de per vida.
Em vaig quedar literalment enamorat d’Andorra i de la seva gent, en especial d’un llogaret situat prop de Sant Julià de Lòria, a Aixovall. A l’època encara no hi havia la carretera que portava a Bixessarri o a Os de Civís, ni tampoc el pont d’obra nova que creuava el Valira. L’única forma d’arribar-hi era creuar el riu per un pont de pedra d’estil romànic –aquell que els aiguats del 82 s’endugueren.  En un indret marcat per una enorme noguera que encara hi és, sortia una derivació que anava al grupet de cases d’Aixovall, a l’entrada la petita capella de Santa Filomena, les cases de Cal Pau i Cal Guineu amb els seus annexos i una casa de quatre pisos, acabada de construir, on el quart pis era un assecador de tabac, Casa Duró de Cal Colltort. 

Tot plegat era per a mi un lloc idíl·lic als ulls d’algú provinent de la urbana Barcelona. En tornar-hi no va ser difícil convèncer la Maria per quedar-nos-hi a viure tot esperant, això sí, que l’assecador de tabac es convertís finalment en un pis, tal com es va comprometre a fer el propietari, el senyor Lluís Duró. 

Per acabar de convèncer la Maria, vam decidir fer una visita de curta durada a Andorra perquè veiés amb els seus ulls allò que li havia descrit. Vam deixar el David a casa els seus avis i vam venir a fer una prospecció in situ. I així va ser com si fos una segona lluna de mel que, amb motxilles de lona i un quinqué, plantàrem la tenda de campanya a una esplanada d’Andorra la Vella anomenada Prada Motxilla a Andorra la vella.

Poc després, i ja decidits, ens vam instal·lar tots tres i vam estrenar pis a Aixovall. Calia espavilar-se i cercar feina. Primer vaig treballar amb diversos tallers d’ebenisteria. A l’època estaven de moda les imitacions de mobles clàssics, renaixement Lluís XV, etcètera. Un dels ebenistes amb els quals vaig treballar va ser Francesc Rossell, a qui el 1961 el Consell General va encomanar el nou mobiliari de la Casa de la Vall, de la sala de reunions del Consell i del Tribunal de Corts dins de la reforma integral de l’interior d’aquest edifici. Rossell em va encarregar el disseny (dibuixos en perspectiva i plànols) de tot el mobiliari. 

Va ser a principis dels anys 60, prop de la Casa de la Vall, als baixos de Ca l’Alianó, que amb la Maria vam obrir una petita botiga dedicada a la venda d’artesania i antiguitats, a l’estil d’aquelles en què els dos havíem treballat al Poble Espanyol de Barcelona. Però Andorra no era el Poble Espanyol; a l’època el turisme venia a buscar altres articles, com el famós Duralex, i la botiga taller no durà gaire. Per sort, i gràcies a la tradicional devoció dels andorrans, no mancaven els encàrrecs de reproduccions en talla de la Mare de Déu de Meritxell; tantes que un dia vaig haver de dir que no en faria més... Però em vaig trobar davant de l’encàrrec de fer una còpia a mida natural d’aquesta verge per a la Clínica Meritxell. No vaig poder dir que no. Per executar-la de la forma més exacta possible vaig haver de fer gairebé d’amagat del rector que vivia allà mateix a Meritxell una mascareta de l’original, així com unes plantilles del conjunt de la talla amb les mateixes tècniques que havia après a l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja, a Barcelona. 

El fet de conèixer i haver estudiat amb profunditat la talla romànica de la Verge de Meritxell –la fusta amb la qual estava tallada, les formes, la policromia i el nombre de claus de forja que contenia– va fer que els dies següents al fatal incendi del Santuari l’any 1972 se’m demanés des de Sindicatura que intentés trobar i identificar possibles restes de la imatge d’entre les ruïnes cremades del santuari. La tasca d’inspecció ocular no va donar els seus fruits...

Els encàrrecs de caire més artesanal que anaven sorgint (escultura, il·lustració gràfica, baix relleu i ceràmica) eren els recursos econòmics que entraven a casa per mantenir una família ja amb tres fills. Tot s’ha de dir, amb l’ajuda de la Maria. 
Tot i així aquests encàrrecs els anava combinant fins i tot amb la desesperació del client de deixar-los de banda per dedicar-me a creacions artístiques més personals i creatives i que em permetien, i ho continuen fent, evadir-me de la rutina i expressar-me de forma més lliure fins al punt en què ja no es discernia de forma volguda o no entre artesania i art.

I així continua sent avui en dia, però amb ritme més pausat...