La meva vida quan vaig ser un cranc

Balmaseda exposa ‘La ruta migratòria’ a ArtalRoc, primera individual després de vint anys al país.

Fa temps que en parlem, posem que un parell d’anys, des que Javier Balmaseda va començar a treballar-hi. Ho havíem fet sempre d’oïdes. Fins ara, és clar, perquè des d’avui i fins al 8 d’octubre la podem veure per fi i in extremis a ArtalRoc, en el que no deixa de ser un petit miracle, perquè La ruta migratòria s’havia passejat per la Bisbal i Barcelona, i a mitjans octubre tancarà el seu cicle a la Fira internacional d’art contemporani de París, però no estava previst exposar-la a Escaldes.

Si al final hi ha recalat, diu Balmaseda, és gràcies a la ministra de Cultura, Sílvia Riva, que setmanes enrere va tenir la iniciativa i la curiositat de desplaçar-se fins a l’Espai Isern Dalmau de Barcelona per contemplar-la. Sembla que li va agradar, perquè el departament d’Acció cultural li ha improvisat un forat a ArtalRoc.

Així que un petit miracle, perquè ha anat d’un pèl que no ens quedéssim sense veure La ruta migratòria. I no és aquesta l’única curiositat de la instal·lació: segur que molts lectors se’n sorprendran, però aquesta és exactament la primera individual de Balmaseda al nostre país. El que més se li havia acostat va ser Tempus fugit, amb els cavalls dissecats de Fixats en la contemporaneïtat i al costat de Sam Bosque i Fiona Morrison, les seves dues companyes d’escapada veneciana. Però sol, mai.

Han hagut de passar més de vint anys, però sembla que ha valgut la pena. Se’l nota satisfet, amb la criatura. La ruta migratòria és una instal·lació formada per 2.300 crancs de ceràmica, modelats un a un –i per tant, tots diferents: conserven la individualitat– al taller de la Bisbal on el 2018 es va tancar durant quatre mesos. Balmaseda els ha disposat en una mena de catifa o, millor, tros de carretera, amb la seva ratlla discontínua al centre, que fa deu metres de llarg per quatre d’amplada.

La imatge surt de la migració massiva que els crancs caribenys protagonitzen cada primavera a la seva Cuba natal, entre les localitats de Trinidad i Cienfuegos. Tan massiva, que la carretera quedava oculta sota els milers, centenars de milers de bestioles que es dirigien al mar per desovar-hi. I quan va sentir la necessitat vital de plasmar l’experiència de l’emigrant que ell també ha sigut, va recórrer en aquesta potentíssima estampa que li havia regalat de petit la naturalesa.

Metàfora del fenomen actual de les migracions? No ben bé, adverteix, perquè als anys 90 es va negar a mercadejar amb el subgènere que va sorgir arran de la crisi dels balseros, i a més, a ell el que li interessa és el que la pulsió migratòria té d’atàvica, d’instintiva i d’estrictament animal, prèvia a tota noció de societat, estat i molt menys frontera, i la capacitat que aquest fenomen té d’alterar literalment el paisatge: el físic i, per què no, l’espiritual.

Com és habitual en Balmaseda, La ruta migratòria no té formalment ni conceptualment res a veure amb els cavalls dissecats de Fixats –sí, en canvi, la sensació de fugacitat i de desarrelament que emanen– ni tampoc amb l’obra que ja té entre cella i cella. I fixin-se bé perquè, augura, no tornarà a treballar amb ceràmica.