“La mirada tan precisa del Ricard”

És “la mirada tan precisa del Ricard” el que recorre les pàgines de La Seu d’Urgell (1977-2022). El batec de la ciutat. Una mirada sobre quatre dècades i escaig la que Ricard Lobo recull en el volum (edita Salòria, per descomptat) que ahir es presentava en una pleníssima sala Sant Domènec. Un espai, recordava l’arquitecte, rehabilitat amb la seva col·laboració. És un dels canvis viscuts per la Seu aquests quaranta i escaig anys que retrata  el  també arquitecte. “Aquest llibre és un resum molt transversal, una visió de com he viscut jo la ciutat durant tots aquests anys”, la proposta d’un “paisatge arquitectònic, urbanístic i humà”, resumia l’autor de les imatges. Les acompanyen els textos de Villaró: “impressions, records, vivències”, reflectides en un “esforç de destil·lació”.

Al dens volum prevalen les “imatges de la felicitat”, definia l’escriptor. Com les de les partides al bar Plana, que fa pocs mesos abaixava la persiana, “com en el seu moment ho va fer la Tasca del Xato”, precisava Villaró per escrit. Adeus com aquest, i com el de les persones que ja no hi són (alguns “la viuen a distància, com jo mateix, en un còmode i potser covard exili interior”) fan sentir a l’escriptor que aquesta ciutat ja no és ben bé la seva. “Hi reconec, naturalment, els carrers, els edificis, la trama urbana. La closca (...) Però trobo a faltar-hi la gent”. 

La gent, potser, que pul·lula per aquestes pàgines. Com els rostres anònims de les imatges de la Fira de Sant Ermengol als vuitanta, quan se celebrava al Camp del Codina. O feien castells a la plaça Catalunya. O les dones (també una monja) que passaven la tarda xerrant al Parc Olímpic del Segre. O fins i tot Pasqual Maragall llegint el pregó de la festa major. Molta, molta gent, surt a les fotografies de Lobo. “Per a mi, el binomi perfecte és el que componen arquitectura i persones”, explicava durant l’acte a Sant Domènec. A preguntes de Joan Obiols i Isidre Domenjó, que acompanyaven els  autors. Aquest, el de l’ús dels espais urbans per part de la gent, considera Lobo que és el millor perfil de la Seu. 

Va conèixer la ciutat, recordava, el 1977, com resa el títol del llibre. Era estudiant d’Arquitectura i va assumir la proposta de gestionar una botiga d’interiorisme. Allò van ser uns anys d’anar i venir entre la Seu i Barcelona, recordava, fins que el 1981 la seva presència a la ciutat va començar a fer-se més intensa. 
També sobre el seu concepte de la fotografia parlava a Sant Domènec: “per a mi la fotografia perfecta és la que capta l’instant quan el veig”. Per això no retoca, no retalla, no reenquadra. I, com autodidacta que aprenia quan la fotografia era una afició cara (carrets i revelat), va haver de ser molt autoexigent, molt precís, com deia Villaró. Qui cloïa l’acte amb  pregunta-repte: “quina és la millor fotografia que mai no has fet?”

Ermessenda, Noemí Rodríguez i Narieda

Com és de rigor, durant la setmana s’han multiplicat i accelerat les presentacions de llibres. Aquesta tarda, a la sala d’actes del Consell Comarcal, compareix l’autora d’un dels títols que probablement despertin més curiositat: Los dos castillos, obra de l’argentina Mariana Vernieri. És la primera part de la trilogia que l’autora dedica a qui ha identificat com avantpassada llunyaníssima, Ermessenda de Castellbò. Una proposta de novel·la històrica que recupera uns personatges emblemàtics i un moment d’alt voltatge en el passat d’aquestes terres. 

En una clau molt diferent, però en el mateix escenari, es presenta el (diguem-ne) poemari de la periodista andorrana Noemí Rodríguez, El que mai et vaig dir, publicat per Límits. 
Presentacions a banda, un dels centres neuràlgics del Sant Jordi a la comarca tornarà a ser Fígols: dissabte es lliuraran els premis dels I Jocs Florals Roca Narieda. Organitzen l’Ajuntament de Fígols i Alinyà, l’Associació Lo Caliu Figolà i el Consell i l’Arxiu comarcals.