La fama se l’ha endut la pájara d’Anquetil al port d’Envalira, que quasi li costa el Tour del 64. El del méchoui de Radio Andorra, Dalida i la bruixa Beline. Però no va ser aquesta la primera ni l’última gesta andosina que ens va deparar el ciclisme el segle XX. Sí, ja sé que és com comparar un vuitmil o l’Himàlaia amb els nostres humils pics pirinencs, però hi ha un grapat d’episodis entre èpics i dramàtics que esquitxen la nostra història ciclista. Els explica Josep Maria Cuenca a Grimpaires sobre rodes, la rara joieta que vaig caçar quinze dies enrere al vol a la Fira d’Organyà, quan ja havia desistit de ficar-me al pap cap altre llibre per fer companyia als Viatges de Vuillier i Regnault. Si mai us passa això d’estar a punt de llençar la tovallola, passeu per la parada de Garsineu, si esteu a Organyà, o del meu amic Charly, si us agafa un Sant Jordi a les Valls Neutres.

Primer, el drama, per descomptat. Hem de retrocedir fins al 20 de setembre del 1951. Som a la novena etapa de la 31a edició de la Volta Ciclista a Catalunya: 230 quilòmetres entre Valls i les Escaldes –Cuenca encara fa servir l’article, així que l’hi deixem–. En aquells temps heroics, i en etapes maratonianes com aquesta, la jornada es dividia en dos sectors, amb una parada a mig camí per reposar forces. Va ser a Oliana. La cosa transcorria amb més o menys normalitat, fins que el drama va saltar passat Oliana i abans d’arribar al Pla de Sant Tirs. Segons el cronista de La Vanguardia, “los corredores Rossi, Martí, De la Hoz, Escolano, Gelabert, Ametller, Capó y Loroño tuvieron la desgracia cuando marchaban velozmente de tropezar en un viaje con una furgoneta que regresaba a Barcelona”. Els que en van sortir més mal parats van ser Rossi i Martí: per a l’italià va ser la fi de la seva carrera ciclista; el català va morir in situ. No va arribar ni a l’hospital de la Seu. L’etapa no es va suspendre, el guanyador va ser Emilio Rodríguez, i l’endemà, quan va passar pel lloc de l’accident anant cap a Lleida, “la caravana de la cursa es va aturar i va resar un parenostre en memòria del ciclista”. El terrassenc Emili Martí tenia 19 anys, debutava a la Volta i era el 20è de la classificació general. Diu Cuenca que “just a l’indret de l’accident, incrustades a la roca i al costat esquerre de la carretera si hom puja cap a la Seu, hi ha diverses plaques macilentes que recorden Martí”. Però això ho escrivia el 1998, anys abans dels nous túnels. Ves a saber si les “plaques macilentes” van sobreviure.

El segon episodi té més de l’èpica clàssica. Som ara al 27 d’octubre del 1973, a la segona etapa de la Setmana Catalana (no de la Vuelta, atenció). Per ser una prova de segon nivell, havia reunit un bon grapat d’asos de les dues rodes: Poulidor, Zoetemelk, Agostinho, Ocaña i, atenció, Merckx, el caníbal que no volia perdre ni a les caniques. L’etapa havia sortit de Guardiola de Berguedà i finalitzava a Engolasters. A la Collada de Toses anaven escapats tres homes –dos holandesos, Vianen i De Leeuw, i l’espanyol Gómez Lucas– amb 18 minuts d’avantatge sobre el grup. Els va anar d’un pèl que no els cacessin, però van aconseguir arribar escapats a Engolasters. En aquest mateix ordre, i seguits immediatament pels favorits, entre els quals s’havia colat aquell any el francès Raymond Delisle, que a l’etapa següent, entre la Seu i Tossa de Mar, es va enfundar el mallot de líder. L’home va agafar ales: “No habrá duelo Mercks-Ocaña; la victòria estará entre Merckx yo”, va declarar a El Mundo Deportivo. Recordin que Ocaña venia de guanyar el Tour d’aquell any. No cal dir que a l’etapa següent, a Ocaña no el va veure ni amb allargavistes. La victòria final va ser per a l’espanyol. Merckx va ser segon, a 11 segons de distància, i Delisle, 11è, a 38 minuts del líder. Per fanfarró.