L’Arxiu publica un nou catàleg: ‘L’esquí, de mitjà de transport a activitat de lleure’.

Com que Antoni Morell ja en va descriure el costat atàvic, hostil, implacable, a La neu adversa, tocava a dreta llei explorar l’altra cara de la neu, l’or blanc –perdonin– que des de mitjans anys 50 va col·laborar decisivament a catapultar el país cap a la modernitat. I això és exactament el que fa L’esquí: de mitjà de transport a activitat de lleure (Andorra, 1924-1965), el catàleg fotogràfic –amb un sensacional bonus track, el vídeo final que resumeix en deu minutets animats l’epopeia blanca– amb què l’Arxiu Nacional acomiada l’any.

L’ha coordinat com és habitual el conservador dels fons fotogràfics, Isidre Escorihuela, i com que no es pot tenir tot, el catàleg arrenca amb un pintoresc buit que ell mateix adverteix al pròleg: l’Arxiu no conserva cap fotografia, però és que ni una, de Miquel Farré de cal Canaro, el carter de Soldeu, l’home a qui totes les cròniques consideren l’introductor dels esquís per aquí dalt. Millor dit, per aquí baix, perquè ell els va descobrir exactament l’hivern del 1924 i a Porte, on anava a recollir la saca amb la correspondència i on havia vist que els natius es desplaçaven sobre aquell enginyós artefacte. Farré, en fi, no va dubtar a canviar les raquetes de neu de tota la vida per les novíssimes sabates noruegues, que és com es deien els primers esquís.

Tot això ens ho haurem d’imaginar perquè no se n’han conservat imatges –com a mínim, a l’Arxiu. Però a partir d’aquí se succeeixen un centenar i mig de fotografies que documenten en quatre apartats –L’esquí com a mitjà de transport, A la conquesta de la muntanya, L’esquí com a activitat de lleure i esportiva, i L’impacte socioeconòmic– la intensa, fructífera i també lucrativa relació que hem tingut amb la neu des de la revelació que Farré va tenir a Porte, i a través dels fons Builles, Alsina, Pantebre, Casal, Peig, Lengemann, Vehils i Olivella, així com els de l’Esquí Club, casa Rossell i casa d’Areny-Plandolit.

Entre els noms propis, i Farré de banda, mereix un lloc de privilegi l’enginyer Àlvar Menéndez, primer secretari de l’Esquí Club (1932), artífex del xalet-refugi d’Envalira (1933), que hi va instal·lar el primer remuntador de tot el Pirineu, i que en aquests anys heroics apareix a primera fila en totes les iniciatives que tenen a veure amb l’esquí, i naturalment els de Francesc Viladomat, autor del primer teleesquí del país, a Coll Blanc (1957); Andreu Claret, que aquell mateix any obté la concessió per mantenir el port d’Envalira obert durant l’hivern, i un altre Farré –aquest, Josep– que el 1968, fa exactament mig segle, va obrir la pista del Canaro: va ser la primera del Pirineu amb canó de neu artificial. Dels erugues en parlarem un altre dia.