El 21 de febrer de 1663 els habitants de la Seu d’Urgell estaven esgarrifats. Feia vuit dies que no parava de nevar. Portaven acumulats deu pams de neu, que equivaldrien a un parell de metres. Ja ens podem imaginar els pobres urgellencs, pelats de fred, arraulits dins de les seves cases, amb poques possibilitats de sortir-ne i amb el perill que el sostre s’enfonsés. Per no parlar de l’abastiment d’aliments i de llenya per escalfar les llars. Aquella mateixa nit, els canonges de la catedral van prendre una determinació: traurien el cos de sant Ot del seu sepulcre i l’exposarien a sobre de l’altar que hi tenia dedicat a la catedral. Tothom sap, o hauria de saber, que a la Seu d’Urgell hi ha dos sants amb potestat sobre la meteorologia: sant Ermengol fa ploure en temps de secada i sant Ot fa sortir el sol quan hi ha un excés d’humitat, en aquella ocasió en forma de cristalls de neu. I sembla que la cosa va funcionar. Tan bon punt el cos de sant Ot va ser exposat, la nevada es va aturar, segons recullen les actes del capítol catedralici, i l’endemà va fer un dia ben assolellat que va mantenir-se durant els dies següents i que va accelerar la fosa de tota aquella neu acumulada. El cos de sant Ot estigué tres dies més a l’altar, i després fou traslladat a l’altar de Santa Maria, on estigué tres dies més abans de ser retornat al seu sepulcre. Una vegada més, sant Ot havia respost com s’esperava, o si més no així ho indiquen les actes capitulars.

La Petita Edat de Gel
Durant el segle XVII van sovintejar aquests episodis meteorològics extrems, i no només a les terres altes urgellenques, sinó a nivell global. El clima havia canviat, les temperatures mitjanes havien anat caient significativament des de mitjan segle XIV fins a arribar als mínims de la dissetena centúria, en un moment històric conegut com la Petita Edat de Gel. No es coneixen les causes concretes, que podrien respondre a una modificació de l’activitat solar, o a una petita variació en la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, a l’increment de l’activitat volcànica o a diverses variables en capriciosa combinació, que van influir d’una manera molt profunda en els grans processos històrics des de la baixa edat mitjana fins ben entrat el segle XIX. L’alteració del comportament dels rosegadors salvatges de l’Àsia central a causa del fred pogué activar la terrible epidèmia de la pesta negra, amb les seves onades successives a partir del segle XIV; així mateix, les males collites motivades per la inestabilitat climàtica provocaren fams i guerres, i fins i tot foren el detonant de la Revolució Francesa, i anar fent... Rius de l’amplitud de l’Ebre a l’alçada de Tortosa es gelaren totalment en diverses ocasions, i boscos sencers foren destruïts per nevades intensíssimes, com succeí a l’entorn de Montellà l’any 1787. El refredament global tingué fins i tot la seva repercussió en el món de les arts i les lletres, amb peces com el quadre Caçadors a la neu, del flamenc Brueghel el Vell o amb obres com Frankenstein de Mary Shelley, inspirada en el decurs d’unes vacances a Suïssa durant l’estiu de 1816, que coincidí amb l’anomenat any sense estiu.

Magatzems del fred
Però com totes les coses de la vida, hi ha qui va olorar el negoci en aquesta gèlida situació. Des de feia molt temps, la neu hivernal caiguda a les muntanyes, degudament premsada i conservada en coves o bòfies, s’havia comercialitzat per a usos mèdics, com a antitèrmic o per tallar hemorràgies, i també per refrescar les begudes durant els mesos més calorosos. La nova realitat climàtica va incentivar l’aprofitament del gel generat per la congelació natural de l’aigua entollada als rius dels fons de les valls, a través de la construcció d’unes noves infraestructures, els pous de gel, on es conservava fins ben entrat l’estiu. A l’actual comarca de l’Alt Urgell es van construir pous de gel a la Seu, a Arfa, a Oliana i a la Mora de Cortiuda, que aprofitaven les noves condicions ambientals per fer negoci amb el gel. Tan lucratiu devia  ser, que a la Seu va esclatar una llarga controvèrsia amb els canonges de la catedral que, sempre a l’aguait del negoci, van construir un pou de gel a Arfa per vendre gel a la ciutat a un preu més competitiu que el del pou municipal. Els cònsols urgellencs, també atents al negoci i a no perdre ni un sou de les competències, van encetar una llarga querella judicial que duraria anys i que es resoldria, finalment, posant el gel dels dos pous en comú i venent-lo al mateix preu.
El negoci del gel va aguantar mentre les condicions climàtiques li foren propícies. Cap a principis del segle XIX la irregularitat de les condicions ambientals van provocar una crisi d’aquest model i, finalment, els pous van haver de tancar. Cap a 1850 els amos dels cafès de la Seu es feien baixar el gel, novament, de dalt del Cadí. L’activitat al voltant del pou de gel la ciutat es va anar esllanguint fins que fou reconvertit en dipòsit d’aigua potable, i l’any 1906 Josep Zulueta sentenciava que ja no nevava tant com abans, segons sentia a dir als més vells de Puigcerdà. Tot i que en aquest cas Zulueta anava bastant a deshora, quin millor emissari per anunciar la fi de la Petita Edat de Gel al Pirineu.