La Nit dels repetidors

Francesc Puigpelat s’endú el premi de novel·la, Agustí Franch, el de teatre, i Joaquim Brustenga, el de novel·la curta.

Ha sigut la d'avui la Nit Literària més concorreguda de l’últim decenni. Un centenar llarg d’originals competien en les nou modalitats del cartell. Tanta abundància no es veia des del 2011. Només per això era legítim esperar que la llista de premis deparés alguna sorpresa agradable. A l’hora de la veritat, ha resultat que tres dels vuit premis que s'han donat han anat a parar a mans d’autors que ja havien tastat les mels de la Nit: la grossa, que no és altra que el Fiter i Rossell de novel·la, ha estat per al balaguerí Francesc Puigpelat, que ja s’havia endut el Carlemany (i en dues ocasions, el 2005 amb Els llops i el 2019 amb La nedadora) i que un lustre enrere va obtenir l’accèssit al Manuel Cerqueda de novel·la curta amb La carta i la sospita. Avui ha cantat bingo amb Abril, una exploració sobre la construcció i el significat de l’amor a partir de la peripècia de la vídua d’un artista bohemi, extravagant, perdedor i drogoaddicte –una joia, vaja– que acaba entenent-se amb l’agent, un geni del màrqueting als antípodes personals i morals del marit traspassat: “Tots dos l’estimen, a la seva manera, i d’aquí en surt alguna cosa molt semblant a la felicitat”.

L’altre repetidor de la Nit ha estat el barceloní Joaquim Brustenga, un habitual de la cita. Tant, que era la tercera vegada que tocava tou: el 2018 s’havia embutxacat el Fiter i Rossell amb L’ombra del Capità, i l’any anterior, el Manuel Cerqueda amb Deu minuts. Doncs avui s'ha tornat a endur el premi de novel·la curta amb La persecució, una història clàssica de lladres i serenos, diu, “amb l’única aspiració de fer passar al lector una bona estona” a compte d’una banda d’atracadors de joieries no gaire hàbils a qui la policia empaita per mig Europa.

I n’hi ha hagut encara un tercer, aquest nostrat: el novel·lista i dramaturg Agustí Franch, que el 2015 es va estrenar en el premi de teatre amb Fred i que ara reincideix amb Dones de flors i herbes, que segueix el periple de dues trementinaires al Tuixén de principis del segle XX: “M’interessava explorar com era la vida, duríssima, d’aquestes dones que per lleialtat a la família marxaven dos mesos a l’any de casa, que recorrien tot Catalunya per vendre els seus remeis i que vivien en unes condicions que avui costa d’imaginar”. L’obra, diu Franch, té uns orígens similars a Fred: “L’actor Joel Pla volia un text sobre les trementinaires, se l’he escrit i l’any que ve esperem que puguem estrenar-lo en un escenari”. Una altra cosa és si saltarà a la pantalla gran, com és el cas de Fred, inspirada –segur que ho recorden, en l’epopeia dels passadors– i que al gener s’estrenarà als cines.

Que tres dels guanyadors de la Nit siguin repetidors no és necessàriament bo ni dolent, però sí que confirma la sospita que existeix cert tipus d’autor que  –legítimament, ep– s’ha especialitzat en aquest tipus de certamen. Una curiosa forma de pseudoprofessionalització que trobem també, i per exemple, en el cas del guanyador del premi Grandalla de poesia, que en aquesta edició ha recaigut en el lleidatà Àngel Fabregat per L’urpa del temps, un poemari que toca temes de tanta actualitat com la guerra, el bullying i l’assetjament sexual. Doncs bé, Fabregat és un autor de llarga trajectòria que ha guanyat 200 premis de poesia. És obvi que la classe mitjana de la literatura té tot el dret a guanyar-se la vida amb el seu ofici i a buscar-se un forat al firmament, però potser caldria que el Cercle de les Arts i de les Lletres reflexionés si és aquest el tipus d’autor i aquest tipus de literatura la que un concurs com la Nit Literària ha de patrocinar. També, si cal de veritat mantenir un cartell amb modalitats conceptualment tan pròximes com el Fiter i Rossell de novel·la, el Manuel Cerqueda de Novel·la curta, el Juli Verne de ciència-ficció i el Sant Carles Borromeu de contes i narracions. Després de quasi mig segle de llarga i fructífera trajectòria, potser és hora d’encetar un debat serè, humil i seriós sobre quin ha de ser el sentit i el format de la Nit Literària al segon terç del segle XXI.

El Principat d’Andorra, per un estudi sobre els goigs

Una de les millors notícies de la Nit va ser el Principat d’Andorra d’investigació històrica, l’any passat va repartir només un accèssit i en aquesta ocasió se l’ha endut la musicòloga barcelonina Ester Llop, amb Puix que Déu us ha posada en el nostre territori, un estudi sobre el cant dels goigs al nostre país, que n’ha repertoriat un centenar, sobretot de fonts orals: “La meitat els hauré sentit cantar de viva veu i això vol dir que estan vius, que es mantenen en el repertori de les festes, perquè són un cant de comunitat, que fa poble, que ens uneix als avantpassats que també els van cantar”. Què tenen d’especial els goigs andorrans? El diàleg de dues marededeus, especialment quan la Verge de Meritxell es proclamada patrona de les Valls i els lauredians reescriuen els goigs de la de Canòlich: “No volem mes sobirania/ que á Vós, Verge celestial,/ puig los fills d’eixes montanyes/ no’n gaudiren d’altra may;/ siau sempre per nosaltres/ Reyna y Mare, estrella y port”. 

Més notícies de regust local a la Nit d’aviui: el premi d’assaig literari ha estat per al cineasta Nil Forcada amb Un samurai contra Teseu, títol críptic que oculta un estudi sobre Vertigen, el primer i fins ara únic recull de contes del també poeta Manel Gibert, “una obra única per l’estructura, el llenguatge i els registres que l’autor utilitza i que en la meva opinió va passar massa discretament”. El Laurèdia de Periodisme se’l van repartir ex aequo Alba Doral, redactora del BonDia, per la sèrie de perfils setmanals que durant dos anys ha publicat en aquest diari, i Adrià Esteban, pels articles El penúltim servei del Cresper i Herois? Som uns pringats, publicats en un altre rotatiu del país. La resta de premis de la Nit han recaigut en el barceloní Jesús Pacheco, que es va endur el Sant Carles Borromeu de contes i narracions amb Més formigues que paradís, i en la també barcelonina Lucía Muñoz, accèssit al Juli Verne de ciència-ficció amb Contes que comencen al cel, recorren muntanyes i acaben capbussant-se al mar.