L’última vegada que en vam parlar teníem Charly Forés amb els ànims d’aquella manera. L’havien desnonat del local d’Isabelle Sandy on fa anys va obrir la seva cova d’Alí, vivia al temps de descompte i amb la incertesa del nou espai que li havia cedit el meu amic David al final de Ciutat de Valls, on acabava d’obrir un negoci tan heroic avui com és una filatèlia. Tres mesos després, la nova Paperassa ressuscita gloriosament. No només això, sinó que treu cada diumenge al matí la paradeta al carrer –però sense trepitjar la vorera, no sigui que el Comú se’ns enfadi– i convoca grans i petits a una mena de mercadillo que pretén recuperar l’esperit d’aquella Paperassa que colonitzava cada dissabte al matí la Rotonda. Era el més semblant a les Puces, al mercat de Sant Antoni i a la Cuesta de Moyano que teníem per aquí dalt, salvant les enormes, oceàniques proporcions. Allò, potser ho recordaran, es va acabar perquè al Comú de la capital, tan refinat, les parades del Charly, de Jaume Caballé i de Jordi Rossell li semblaven tenderetes.
De tots ells l’únic que ens quedava era el Charly, i durant uns mesos va semblar que La Paperassa tenia els dies comptats. Doncs afortunadament ens equivocàvem. Gat vell i que s’ha passat la vida reinventant-se –ha sigut detectiu privat amb Vélez Troya, cantant (La Voz Sin Nombre, el va batejar Soler Serrano a Ràdio Barcelona) i promotor (Els Bohemis), a banda naturalment de col·leccionista i brocanter, la seva vocació més primigènia– el Charly va aprofitar als seus 88 anys l’oportunitat que li donava la vida (i el meu amic David) i no només ha salvat el negoci, sinó que ben aviat reobrirà La Paperassa al carrer de dalt, a Bonavista, en un local que replicarà el d’Isabelle Sandy. Diu que el gros de la feina bruta ja està feta i que només queden per traslladar 90 de les 400 caixes plenes d’andròmines, monedes, bitllets i segells, vitoles, targetes i fòssils, amulets, discos i cartells, pins i postals, llibres i revistes, tebeos, pamflets i, en general, qualsevol cosa que serveixi de suport per a la lletra escrita: “El problema ara és localitzar els documents, per això abans d’obrir l’urgent és fer-ne una classificació ni que sigui aproximada”.
La mirada del Charly ha recuperat el nerviosisme, la brillantor de qui no sap estar-se quiet. L’espai de Ciutat de Valls i el local de Bonavista –juntament amb el box on conserva els fons de les col·leccions, fa por només de pensar-hi– constitueixen el resultat d’una vida consagrada a arreplegar-ho tot. “No ho puc evitar, veig un segell a terra i l’he de recollir, no sé llençar res”. Tot va començar com un joc, tenia 13 anys i diumenge al matí es plantava al barceloní mercat de Sant Antoni i hi estenia la seva mercaderia, aleshores, essencialment tebeos. “Era un mantero quan encara no s’havia inventat aquest terme. Si veia venir un guiri, recollia els còmics dintre el llençol i a córrer”.
D’aquella època conserva el que considera les joies dels seus fons: dues col·leccions de Tim, el pequeño vagabundo, i de Suchai –totes dues d’Hispano Americana– que estan a la venda, sí, però a un preu prohibitiu –1.000 euros, i d’aquí no baixa, assegura– perquè ningú no tingui la temptació. Però qui no es conforma és perquè no vol. A la parada del Charly sempre hi ha un grapat de tresors esperant comprador. Ahir, com qui no vol la cosa, va anar exhumant primer un Coyote doble, d’aquells que Fòrum va reeditar a principis dels 80, després un grapat de Tòtems –me’n vaig quedar un extra, Especial Western 2, amb historietes de Moebius (Wounded Knee), Auclair (La saga del Grizzly) i Hugo Pratt (Sombra blanca)–, una aventura de Roberto Alcázar y Pedrín (El enigma de la quebrada negra) i el número 32 de la revista Terra nostra, Andorra fa temps: mig miler de raríssimes fotografies en dos centenars de pàgines. Una autèntica mina.
Jonc, l’il·lustrador oblidat
Però si només això ja valia la visita, el millor encara havia d’arribar. D’algun lloc va treure l’Auca d’Andorra, amb textos seus i il·lustracions de Joan Comella, Jonc, avui totalment oblidat però que als anys 70 i 80 va ser un activíssim i reputadíssim il·lustrador –seus són els formidables dibuixos a tinta de la carpeta Arrels andorranes, i una magnífica sèrie de postals consagrada al nostre romànic (Sant Romà de les Bons, Sant Serni de Nagol, Sant Miquel de Prats)–, i atenció a dos documents excepcionals: la carta manuscrita i datada a Puigcerdà l’11 de març del 1823 en què el bisbe d’Urgell, Bernardo Francés Caballero, li comunica al rector de Sant Esteve el seu retorn a la diòcesi després de ser-ne “restituït”, cal suposar que arran de l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que van posar fi a l’anomenat Trienni Liberal, i el permís de residència número 666, expedit el 16 de maig del 1951 a nom de Maria Real, veïna des del 1947 de casa Jepet d’Escaldes, i firmat pels dos veguers, l’episcopal, Jaime Sansa, i el francès, André Bertrand. “Durant un temps vaig tenir un plec de passaports en blanc del 1974, no recordo d’on van sortir. Un dia es va presentar la policia a la botiga i me’ls va requisar perquè deien que eren documents oficials. Si estaven més caducats que jo...”
I quan semblava que no podia sortir res més, perquè pensin que estem parlant només de la parada dominical a peu de carrer, una ínfima representació de tot el que conserva al local de Bonavista, va i em diu: “Amic Luengo, crec que això t’interessarà”. I tant, que sí. El Charly sempre es guarda un as a la màniga. O dos. Va l’home i apareix amb una humil caixa de plàstic lligada amb una goma elàstica de color verd. Res permetia presagiar el que hi havia a dintre: ni més ni menys que una portentosa col·lecció de fotografies dels aiguats del 7 de novembre del 1982 i dels dies posteriors, amb el funeral que es va celebrar per les catorze víctimes mortals i la multitud de veïns que no van poder entrar a Sant Esteve i que es van congregar a la plaça Benlloch. Cap a un centenar de còpies en paper, algunes de Peig i altres de Burgués, n’hi ha també que no hi consta l’autor, i la immensa majoria, juraríem que inèdites.
Al costat d’això, s’entén que empal·lideixin documents que en qualsevol altre moment haurien cridat la nostra atenció, com la primeríssima edició de Les hommes d’airain a La Petite Illustration de què parlava dies enrere Carles Sánchez (1923), o la sèrie vermella d’accions amb el número 61.141 dels Établissements du Val d’Andorre, datada a París el 15 de febrer del 1896 –aquell casino tampoc no va passar del projecte.
Tot això, en fi, mentre el Charly enllesteix el seu pròxim llibre, Jesús, aquest desconegut: si a Cristòfol Colom, Trastamara, s’apuntava a la tesi que defensa la catalanitat del descobridor d’Amèrica (mallorquinitat, per concretar), ara especula amb el Jesucrist històric, que segons ell va estudiar al Tibet i Alexandria, i que va morir exiliat al Caixmir. No sé d’on treu el temps i l’energia, però el cas és que encara té esma per tocar –s’autodefineix com el millor cantant de boleros que ha trepitjat mai terra andorrana, modèstia a part– i ben aviat molt probablement el podran escoltar una o dues nit a la setmana a l’escenari del Tinc Tapes.
Maremeva, el Charly.