Florenci Pla Messeguer, aka la Pastora (1917-2004), torna a Andorra. Serà el 10 d’octubre i com a plat estrella de la segona temporada de La Feréstec, aquesta proposta marciana que consisteix a programar des del privat un trimestre de teatre amb ADN andosí i amb estàndards i vocació professional. Ningú s’hi havia atrevit fins ara i xino-xano ja van per la segona edició.

Seran sis companyies, una dotzena de funcions i una quinzena d’artistes a l’estupenda sala escaldenca de L’Animal, des d’ahir al vespre, quan van obrir el curs amb Antologies d’un comiat, la residència que durant l’agost hi ha fet la joveníssima Carla Iglesias, fins al 12 de desembre, quan la companyia Amore Amores, sorgida de la Jocand, hi estrenarà l’espectacle homònim. Entremig, Bestiari de solituds urbanes, la primera producció de La Feréstec i una prometedora proposta que combina el teatre de text (Oriol Guillem i Irina Robles), la música (Eugènia Coirréia) i la il·lustració (Xavi Casals) –tot, naturalment, en viu–, i Benvinguts al nostre desnonament, la segona residència del curs, aquesta a càrrec de Les Sometents, quatre joves intèrprets procedents de la primera promoció de la Jocand. Elles en diuen performance, que sempre fa tremolar una mica, del que els està sortint –la residència s’allargarà tot el setembre–, però no s’esverin abans d’hora. La cita és el 4 d’octubre.

Però anem a pams i tornem a la Pastora, el maquis hermafrodita i el terror del Maestrat, personatge singularíssim de la crònica negra espanyola dels anys 40 i 50: inscrit al registre civil de Vallibona, a la comarca dels Ports, com a Teresa Pla, el 1949 ingressa al maquis –sector 23 de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón–, es converteix en Florencio i inicia una vida a mig camí entre la guerrilla antifranquista i el bandolerisme. El 1956 aconsegueix escapar a Andorra i creu trobar-hi una mena de refugi: exerceix com a contrabandista i pastor, però la fortuna li gira l’esquena quan és delatat per un rival, capturat per la policia andorrana i lliurat a les autoritats espanyoles. El tancaran a la presó per purgar els suposats crims al maquis –l’acusaven d’haver participat en una trentena d’assassinats i li van imposar una condemna a mort i dues més a penes de 30 i 40 anys de presó. En va acabar complint disset, perquè es va beneficiar de l’amnistia decretada el 1977 a Espanya. Va passar els últims anys a la localitat d’Olocau, la mateixa comarca dels Ports on havia nascut.

El dramaturg Agustí Franch –que exerceix també com a director, a quatre mans amb Irina Robles– ha convertit aquesta història en un monòleg en què Joel Pla li presta veu i cara a Teresa/Florenci, des de la infància fins a la captura a Andorra, i nosaltres assistim al singular trànsit de la protagonista. L’estrena absoluta serà el 19 de setembre a la sala L’Única de la Seu, amb minitemporada a La Feréstec els dies 16, 17, 18, 23 i 25 d’octubre.

Teatre, música i dibuix
La segona proposta gran de la temporada és Bestiari de solituds urbanes, que adapta al format teatral el concepte de concerts dibuixats –recordin Muchachito Bombo Infierno, aquella festa major de la capital– i que explora les infinites formes d’estar absolutament sol que ofereix la vida urbana contemporània. Amb dramatúrgia i direcció de Juanma Casero, que s’ha inspirat en tres relats de Raymond Carver, Mariana Enríquez i Haruki Murakami, neix de Inhabitabilitat inevitable, la recent retrospectiva de Xavi Casals que es va exposar a l’espai Caldes. Ell serà, naturalment, qui il·lustrarà en viu el que passi a l’escenari, mentre Correia li posa música. Se’n programaran tres funcions al novembre (dates per concretar).

I la tercera, Amore, amores, companyia i espectacle sorgits d’un taller impartit pel dramaturg català Jaume Viñas (L’Albada, Las trece rosas) i que s’ha retocat i polit per convertir-lo en espectacle teatral amb tots els ets i uts. Dirigirà el mateix Viñas, i el repartiment l’integren Clàudia Borràs, Isabel Canut, Abril Melà, Àlex Orona i, de nou, Carla Iglesias, que com veiem, fa doblet. Les funcions, els dies 12 i 13 de desembre.

Tot això, des de la iniciativa privada, torne-m’ho a dir. I no ho repetirem prou en un país acostumat que tota l’oferta teatral, absolutament tota –ja que hi som, afegim-hi també la musical–, ens arribi teledirigida des de les institucions. Amb l’altíssima excepció de Quelcom, que durant anys i panys ha resistit en solitari programant monòlegs i humor, i, des del curs passat, també de La Feréstec. La primera edició va funcionar prou bé per tornar-s’hi a embarcar, i el cert és que tant la programació com el calendari, per no parlar de l’audàcia de la iniciativa, mereixen que tots els que en aquest país tenen una mínima sensibilitat per l’escena s’hi deixin caure una vegada. Millor dues, i encara més, tres.