Som al 8 de gener del 1176. El bisbe Arnau de Preixeens i 383 caps de casa acaben de firmar la segona Concòrdia –falta un segle per als Pariatges– perquè quedin negre sobre blanc els drets i deures d'uns i altres: els andosins del moment reconeixen el bon bisbe com el seu senyor, es comprometen a pagar-li el delme –una desena part de la collita– un tribut de sis pernils anuals i 100 diners cada dos anys i li juren fidelitat, i a canvi es garanteixen l'ús i explotació de boscos i pastures, que és el que els dona de menjar. 

En realitat, això és cosa més o menys sabuda. El que passa és que Climent Miró i Pau González han llegit el document –històricament conservat a l'Armari de les Set Claus, avui a l'Arxiu Nacional– en clau canillenca. I també toponímica. Resulta que entre els 383 caps de casa andosins n'hi ha 61 de canillencs. I que si atribuïm una mitjana de cinc ànimes per fogatge, ens surt que al segle XII la població de Canillo s'enfilava als 350 veïns. Avui frega els 6.000 habitants, sí, però pensin que això és cosa dels últims anys. El 1990 amb prou feines superava els 1.500, i a principis de segle XX oscil·lava entre els 300 i els 400. És a dir, la mateixa que vuit-cents anys enrere.

Aquesta bonança demogràfica devia canviar a partir del 1348, amb la Pesta Negra, devastadora pandèmia que va liquidar entre un terç i la meitat de la població europea. No tenim de moment monografies sobre el cas andosí, i en sabem poc més enllà que va ser una de les probables causes de l'abandonament del veïnat de la Roureda de la Margineda. Miró i González n'estan preparant una monografia, i van aprofitar la tercera proposta de les Jornades d'Història de Canillo, La vida quotidiana entre els segles X i XV, per avançar-ne un tastet. I aquest tastet inclou una lectura prospectiva de la concòrdia del 1173: els veïns tenien el bon costum d'afegir al nom el lloc d'origen, i resulta que entre els 61 canillencs només n'hi ha un que es digui d'algun lloc per sobre de Caselles: Iohan Adalbert, de Vilar. Ni el Tarter, ni Soldeu, ni Incles. Tampoc no apareixen en la resta de la documentació conservada a l'Arxiu. Curiosament, aquest buit comença a canviar a partir de la Pesta Negra: consta que el 1357 un veí de Soldeu ven casa seva, que confronta amb la propietat d'altres tres veïns: Vitais Cirera, Petri Peyrona i Vitali Rubei. Al segle següent les cites documentals es fan habituals. Això ens indica, especulen els historiadors, que immediatament després de la pandèmia comença la colonització de l'extrem nord: bordes i cortals, fins aleshores estrictament estacionals, es converteixen en habitatge principal. Sembla contraintuïtiu, però ho atribueixen a la creixent expansió de la ramaderia. I aquí va un exemple formidable: Johan Arnau i Domingo Marcho són els feliços propietaris d'un ramat de 2.100 ovelles: el 1367 dos segles abans de l'aparició de les companyies de ramats, la cria de bestiar ja era una activitat d'importància considerable. Al 1442, entre els bens citats a l'inventari de Joan Solm de l'Aldosa hi ha quatre porcs, sis porcells, una mula terçona, 112, ovelles, 28 anyells, quatre cabres, un boc i sis ruscs d'abelles; Joan Ponç Arnau, veí de Prats, posseeix vuit vaques, sis vedells i dues mules, i la Calbon de Saldeu es reparteix el 1429 amb el seu gendre Perich Pellicer deu vaques i sis vedells. Es tracta clarament de bestiar de cria, conclouen.

Un altre inventari, aquest de Joan Ruscla, veí d'Incles traspassat el 1454, ens diu que entre les seves més preuades possessions hi ha un arer, dues banastres, un bot vinater i un altre olier, un cop de formatjar, dues padeles i una pastera, a banda de 368 ovelles, dues vaques, dues cabres i una somera. Pot semblar una relació notarial eixuta, però si hi tens l'ull entrenat, com el tenen Miró i González, de seguida hi veus el que aquella gent es trobava al plat: derivats dels porcs, formatge, fruita, peix, cereals.

I si els inventaris són una petita mina d'informació, què dir dels testaments!? Ho és sens dubte el de Joana, filla de Joan Veciat i de Ramona Cella i esposa de Pere Ros (a) Cella, datat el 22 de novembre del 1431. La pobra Joana, que era la pubilla: hi designa marmessors (la mare, Ramon, i el tiet matern, Guillem), demana que l'enterrin al cementiri de Sant Serni –molt possiblement encara hi sigui, allà sota–, deixa generosament uns calerons a les esglésies de Sant Serni (5 sous), Meritxell (12 diners), Sant Miquel de Prats (12 diners), Sant Martí de Sella (12 diners) i Sant Joan de Caselles (12 diners) i ordena una "almoina general", signe tant que hi havia un cert nivell de pobresa com d'un sentiment de solidaritat: que es reparteixi una certa quantitat de pa i de fruita, una vaca, un porc, un carner i una ovella.