Es compleix un segle del traspàs inesperat del cardenal Joan Benlloch i Vivó, una de les figures cabdals que va contribuir a la gran transformació del segle XX.
A dos quarts de quatre de la tarda del diumenge, dia 14 de febrer de 1926, de forma inesperada, moria a Madrid una «de las figuras más relevantes del episcopado español», el cardenal Benlloch. El purpurat valencià, home fort de naturalesa, «tenía desde hace algún tiempo un padecimiento que le hacía sufrir; pero que no se consideraba peligroso para su estado general de salud». El seu traspàs es va produir al domicili dels seus parents, els senyors de Gallego, a la cèntrica «calle de Atocha», on el cèlebre pastor va haver de suspendre, per prescripció mèdica, el seu viatge a Màlaga per acompanyar al rei Alfons XIII en la celebració de l’arribada dels intrèpids aeronautes espanyols a la capital argentina a bord del «Plus Ultra».
La trista noticia va ser comunicada ràpidament, a través del telègraf, al Capítol catedralici de la Seu d’Urgell, creuant en poques hores la geografia peninsular. Al conèixer la noticia, «fueron echadas al vuelo las campanas, conforme al rito establecido desde antiguo en esta Diócesis». La mort de l’infatigable cardenal Joan Benlloch Vivó, de 61 anys d’edat, va produir una profunda commoció als urgellencs d’ara fa un segle contribuint a desmerèixer les celebracions de Carnaval. El seu pas al capdavant del Bisbat d’Urgell, entre els anys 1906 i 1919, gairebé tretze anys, va deixar una petjada inesborrable fomentant el desenrotllament espiritual, artístic i material de tots els pobles de la diòcesi, des de Térmens fins a les valls d’Andorra.
La seva tasca pastoral era ben visible a tots els racons de les nostres muntanyes del Pallars a la Cerdanya, portant als seus contemporanis a sentenciar que el seu nom no desapareixeria «mientras haya quien transite por las carreteras de Basella a Manresa, de Seo de Urgel a Andorra, y de Seo de Urgel a Puigcerdá; quien contemple nuestro magnifico cuartel militar, quien pise los umbrales de nuestra famosa Catedral basílica y contemple las obras de encauzamiento del río Segre». La seva projecció política va coadjuvar a la materialització d’infraestructures llargament reivindicades; així com l’articulació de tota mena d’iniciatives econòmiques, «consiguió del Gobierno español, en junio de 1908, que se rebajasen los derechos de Aduanas para los productos procedentes de Andorra, y tendió en los Valles el hilo telegráfico», i socials, donant impuls, entre moltes d’altres, «al «Instituto Obrero» – sindicato agrícola y caja de ahorros en donde los obreros encuentran apoyo y sano recreo – y promovió la fundación de otros sindicatos y cooperativas, de una caja de pensiones para la vejez, y de las mutualidades escolares, círculos católicos, Escuelas Pías y Escuelas Cristianas». A la memòria col·lectiva urgel·litana va deixar el record indeleble «de las grandiosas fiestas calasancias celebradas en esta ciudad bajo su impulso y dirección».
L’endemà del dimecres de cendra, el dijous, dia 18 de febrer de 1926, ara fa un segle, a les deu del matí, la Santa Església Catedral d’Urgell lluïa plena de gom a gom en la celebració de «la solemne Misa funeral […] en sufragio del Emmo. Sr. Cardenal Benlloch, Arzobispo de Burgos, Obispo que fue de esta Diócesis, fallecido en Madrid». Les autoritats civils i militars, així com l’element eclesiàstic, i el poble en massa de la capital urgellenca i la seva rodalia es van reunir per a retre un darrer homenatge al pròcer que va contribuir a transformar la fisonomia de la nostra regió, i per extensió, d’aquesta part del Pirineu. Un veritable fill adoptiu del terrer urgellenc i andorrà, representant internacional d’aquest digne racó de món mai oblidat en el seu cor quan havia estat promogut a la seu metropolitana de Burgos. Un darrer comiat per acompanyar al seu estimat pastor en el darrer viatge més enllà de les majestuoses altures de les nostres estimades muntanyes, la gegantina tomba aurífera de Pirene dels versos de Verdaguer.