Vuitena exposició del Thyssen, primera sense Guillermo Cervera a la sala de màquines: comissariada per la lleidatana Pilar Giró, ‘Sons’ reuneix una trentena d’obres des de mitjans del XIX que Kic Barroc, Lluís Cartes, Lluís Casajuga i Laura García han interpretat perquè les puguem veure amb l’oïda.

Cada nova exposició del Thyssen és un festival, i Sons no és l’excepció. I això que és probablement la primera que no té una estrella refulgent a què agafar-se. No hi ha un Gauguin, un Sisley, un Pissarro o un Matisse, cap d’aquests caramelets que sempre ve de gust contemplar a un o dos pams del nas –sempre darrere de la línia negra, recordin. El més pròxim a una autèntica patum que hi ha en aquesta vuitena proposta del Thyssen –la primera que no comissaria Guillermo Cervera, que n’havia sigut l’ànima des del primeríssim dia, n’ha pres el relleu Pilar Giró, directora artística de l’Espai Carmen Thyssen Sant Feliu de Guíxols– probablement sigui un Tàpies (A. Desert. B. Solitud) de l’etapa mística del pintor català, avui amablement relegat al purgatori que segueix al traspàs dels artistes.

Però això no s’ha d’entendre de cap de les maneres com un hàndicap o com un defecte, sinó més aviat al contrari, perquè no hi ha a Sons un nom refulgent, indiscutible, un d’aquests forats negres que acapara tota la matèria que té a costa, llum inclosa, que amenaci de fer ombra als companys de repartiment. I això, donar visibilitat a autors que han tingut fins ara una discreta exposició pública, és un dels molt nobles objectius que s’ha plantejat Giró amb Sons.
Tampoc seria just, ni exacte, ni tan sols aproximat dir que l’exposició que fins al 5 de gener es pot visitar al Valira estigui òrfena d’autors incontestables. Hi ha un Casas (Arlequí, s/d), que no és precisament menor, tot i que sigui molt poc Casas; hi ha un Martí i Alsina (Platja de Barcelona, 1850-1860) i un Meifrén (Velers, s/d), un Llimona (Bugaderes, 1920) i un Pinós (Paisatge amb grup de camperols, 1901), un Perejaume (Petit castell de focs al Pla de la Calma, 1986), un Lagar (Port d’Honfleur, 1936) i un Pruna (Esports d’hivern IV, 1930, que serveix d’imatge al catàleg). I hi ha sobretot Marina amb vaixells, de Jeanna Maria Bauck (1883), obra singular perquè va ser (falsament) atribuïda a José Gartner, debilitat confessa de la comissària i que probablement no necessiti el discurs suposadament feminista amb què insisteix a vendre’l. Com tampoc el paisatge caribeny d’Alaux (El ball improvisat, s/d), visió idealitzada de la societat antillana, necessita un discurs anticolonial clarament extemporani per projectar tota la seva potència.

Però la singularitat de Sons és una altra. Aquest experiment sinestèsic que  culmina el viatge iniciat fa quatre anys  per Albert Gumí i Talents amb denominació d’origen, i que el curs passat es va transmutar en la banda sonora que Oriol Vilella crear per a Khrôma. Aquest maridatge entre pintura i música tenia una continuació lògica, que era un programa on l’una i l’altra tinguessin el mateix pes. I això és Sons, on quatre compositors locals –i sigui dit això de local sense cap connotació negativa- han “descodificat el llenguatge plàstic des d’una perspectiva sonora”, per dir-ho en les exactes paraules de la comissària. El resultat son 31 “miniatures” que acompanyen cadascuna de les obres de Sons en les quals s’han inspirat directament Kic Barroc, Lluís Cartes, Lluís Casahuga i Laura García, i dividides en vuit seccions musicals: Composició, Cadència, Compàs, Moviment, Polifonia, Acústica, Acord i Harmonia. L’objectiu era, diu, “una aproximació a la pintura que permetés escoltar i sentir les obres d’art”. El resultat és molt més que un simple acompanyament musical perquè cada peça neix de la tela que li dona peu, amb una varietat temàtica, estilística i també conceptual (des del minimalisme de Casahuga a la consistència vocal de García, de l’organicitat de Cartes a les reminiscències cinematogràfiques de Kic Barroc)que és cosina germana de l’eclecticisme de Sons. 

I encara no hem parlat de les tres meravelles de l’exposició: Para-sol, de Maria Girona (1947), Madrid desde la torre Cepsa, d’Agustín González (1959), i sobretot, sobretot, Interior amb figures, de Lluís Graner.

Facin-se un favor: no es perdin Sons.