Jordi Avià i Joan Marc Passada expliquen l’origen i els motius de la nova senyera. Si s’hi fixen bé, hi trobaran referència andosina.
En parlava l’altre dia a les pàgines d’Opinió el nostre Àlvar Valls, sempre atent a ocurrències més o menys pintoresques. I la de la Pirinenca sens dubte ho és. Així li’n diuen els seus creadors, els catalans Jordi Alvià i Joan Marc Passada: la Pirinenca, com qui diu la Union Jack, la Tricolor o, glups, l’Estelada. És clar que li queda un bon camí per arribar a ser el que pretén: símbol d’identitat d’un territori que comparteix característiques geogràfiques però que la història i la política han acabat repartint (i dividint) en tres estats i unes desenes de regions, departaments, províncies i, en fi, vegueries, cadascuna amb la seva bandera.
Perquè aquesta és la primera pregunta: calia, la Pirinenca? “Precisament perquè sovint un habitant de, posem-hi, Navarra, sent que té poc en comú amb un altre de l’Arieja o d’Andorra, volíem crear un símbol que ajudés a prendre consciència d’aquesta unitat geogràfica històrica”. I com que tant Avià com Passada són membres de l’Associació Catalana de Vexil·lologia se’ls va posar entre cella i cella la creació ex novo de la bandera que ha resultat la Pirinenca.
La tenen aquí dalt en tota l’esplendor, perquè val més una imatge que mil conceptes vexil·lològics. Encara que ho sembli, cap element és fruit de l’atzar o el capritx. D’entrada, l’objectiu primigeni de tota bandera, recorda Avià, és que es distingeixi com més lluny millor. I aquí el cromatisme hi juga un paper destacadíssim. Vegem-ho. El vermell del cel, diu, remet a la llegenda grega que és en l’origen del nom de la carena, pel foc (piros) que els pastors protopirinencs encenien dalt de tot dels nostres cims i que els mariners grecs veien des dels seus trirrems. El blau, al to (blavós, diu) que les muntanyes adquireixen en certes hores del dia. I el blanc del siluetejat al·ludeix a la neu i la lluna. Sobre el paper, aquesta combinació de colors és més visible que una altra que es basés per exemple en el verd. I a més, els colors triats remeten als de les banderes de les nacions històriques, diu Avià, i dels estats vinculades als Pirineus. És una obvietat que tant el blau com el groc i el vermell tenen per a nosaltres un aire familiar.
Pel que fa als elements, és evident que els tres pics són la plasmació esquemàtica dels Pirineus, des del Cantàbric al Mediterrani i amb el massís central sempre més enfilat. L’estel de quatre puntes és Venus i simbolitza les quatre nacions i quatre llengües ancestrals –basc, aragonès, occità i català– i la lluna plena és això, una lluna plena (i no un sol), “com a símbol mitològic femení que influeix en la germinació de la natura”. Tot plegat, agrupat al costat més allunyat del pal, en contra dels principis vexil·lològics clàssics, que prescriuen que els elements més representatius s’han de col·locar al costat de l’asta perquè sigui reconeixible fins i tot quan la bandera estigui caiguda perquè no bufa el vent.
I arribem per fi a la forma, òbviament apaïsada i que s’allunya de la tendència al quadrat que domina la vexil·lologia convencional, amb l’alta excepció de la Union Jack. La forma de la Pirinenca remet volgudament en aquesta última, “precisament per diferenciar-se de totes les banderes de territoris o estats vinculats als Pirineus” i perquè el format horitzontal remet al paisatge que pretén representar.
El resultat, sostenen els seus pares, és una bandera “trans”: transpirinenca, transnacional, transestatal i transcultural, “que no neix en contra de res ni de ningú, sinó que apel·la al respecte i a la consciència d’un medi que cal preservar, incloses les cultures ancestrals que hi viuen”.
La Pirinenca, com veuen, no es va quedar sobre el paper. La pregunta òbvia és: i ara, què? “El nostre objectiu, per no dir-ne utopia, és contactar amb gent de cada territori per anar fent a cadascun d’aquests territoris una hissada simbòlica.” I a esperar que els pirinencs la facin seva, és clar. El que és indiscutible és que amb la Pirinenca no passarà el que obsessiona el dissenyador Pere Moles amb la nostra tricolor, segons com, indistingible de la de Moldàvia. No s’assembla a cap altra.
