Casamajor localitza una targeta d’Areny-Plandolit datada el 1904, la fotografia del garrot més antiga que es coneix.

Explica Jordi Casamajor, aquí amb el barret de col·leccionista, que va topar-se-la de pura, estricta casualitat certa tarda de juliol en que era muy hermoso no pensar ni querer: navegava per Internet i va entrar en un dels portals on sap que, de tant en tant, pengen postals de temàtica andorrana: “Quan vaig veure el garrot de Guillem de Plandolit no m’ho podia creure. És una targeta raríssima. Tant, que ni tan sols figura als catàlegs de Philandorre. El preu era més que raonable, així que vaig fer una dita, però la veritat és que sense gaires esperances: estava convençut que de seguida entraria algú altre en la subhasta i que me la pisparien. Però per a sorpresa meva, ningú va piular, i me la vaig quedar”. Ho explica ara que han passat unes setmanes i amb el legítim entusiasme de qui ha caçat un trofeu amb tots els ets i uts. De fet, el garrot de Guillem Plandolit no figura ni a la monumental col·lecció de postals de l’Arxiu Nacional. I això és molt dir, perquè frega els 7.000 exemplars.

Així que la fortuna li va reservar a Casamajor una peça de caça major. Es tracta, ho veuen aquí al costat, d’una postal circulada. És a dir, timbrada, amb segell i mata-segells, que és com els agrada als col·leccionistes amb pedigrí. I sobretot, autografiada per l’autor: G. de Plandolit, Gràcia, 11-VIII-04. Diu Isidre Escorihuela, el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, que Plandolit era un artesà que manufacturava les còpies a mà, una a una i sense l’ajuda de cap procediment fotomecànic, i que per aquest motiu les firmava. En aquest cas, el destinatari era un tal Antonio Riera Villaret, amb domicili al número 54 del carrer Balmes de Barcelona. Al segell –atenció, 5 cèntims– hi figura l’efígie d’un joveníssim Alfons XIII, que a l’època tenia 18 anys. Segons Escorihuela, la postal podria formar part de les sèries I o II, datades entre els anys 1902 i 1904.

Val a dir que Guillem de Plandolit era fins fa un decenni el menys conegut de la nissaga, sempre a la poderosa ombra dels seus dos germans més il·lustres, la literària Sumpta –la protagonista d’Últim estiu a Ordino– i l’inquietíssim Pau-Xavier, mag, taxidermista, odontòleg, visionari promotor de l’efímer museu de ciències naturals que va precedir l’actual Auditori i a qui Peruga va convertir en personatge central de El museu de l’elefant. Se’n coneixia la faceta de postaler, però no va ser fins al 2007 quan va emergir el Plandolit fotògraf: primer, gràcies a l’ajuntament de la Seu, que en va adquirir una col·lecció de 1.250 negatius que va ser objecte de la reglamentària exposició, La memòria revelada.

Immediatament després va aparèixer un segon fons fins aleshores desconegut amb 483 plaques de vidre i de cel·lulosa de temàtica estrictament andorrana que el ministeri de Cultura es va afanyar a adquirir i que va obligar a reinterpretar, diu Escorihuela, la història fotogràfica del nostre país: fins aleshores es considerava que els clixés amb la llegenda Plandolit indicaven només l’editor. Les plaques demostren de manera fefaent que Guillem era també l’autor de les postals que editava. 

Però això no és tot. Resulta que la postal de Plandolit, datada el 1904, és amb tota probabilitat la fotografia més antiga que es conserva del garrot de Casa de la Vall, del qual existeixen d'altra banda ben pocs testimonis gràfics. És imaginable que els amfitrions no volguessin exhibir davant d'estranys un artefacte tan brutal. Se'n conserva en tot cas una còpia de Builles, datada als anys 10 del segle XX, i Lengemann també va tenir l'oportunitat de fotografiar-lo, el 1955. Abans que ell, el cineasta francès Geo Keller li va dedicar una tètrica escena del documental 'Andorre', rodat el 1936, mentre que el britànic Bernard Newman, que ens va visitar als anys 20, li van deixar veure'l i dibuixar-lo, però no fotografiar-lo: en va deixar uns suculents esbossos i una inquietant descricpció del funcionament a Round about Andorra (1928).

Pel que fa al garrot, cal dir que tot i ser un dels objectes més pintorescos del fons de Patrimoni, probablement també en sigui un dels menys coneguts. I això que fa dos cursos va estar mig estiu plantat a la planta baixa de l’edifici administratiu. Oficialment, va ser adquirit el 1854 en un rampell compassiu (!) del bisbe Caixal, que el considerava un mètode d’execució menys cruel que la forca, fins aleshores vigent, perquè –argumentava el bon bisbe– permet conciliar “lo ultim e inevitable rigor de la justicia ab la humanitat y la decencia en la execució de la pena capital”. El cert és que tan sols es va fer servir una vegada, que se sàpiga: el 29 de febrer del 1860, quan va ser agarrotat el canillenc Juan Mandicó, a qui el tribunal de Corts va considerar l’autor de la mort a ganivetades (dotze!) i cops de pal (un) de Gil Areny, perpetrada la nit del 25 de gener del 1859 a la casa Marticella dels Plans. El reu va ser posat en capella a la “iglesia” de Casa de la Vall, diu l’expedient que se’n conserva a l’Arxiu– “lo dia 27 de febrer del 1860, entre les tres i les quatre hores de la tarda”, i executat “lo dia 29 del corrent mes entre onse y dotse del mati”. No sabem on.

Cap altre reu va haver de passar per tan amarg tràngol. Se’n va escapar pels pèls l’escaldenc Manuel Bacó, a qui Corts va commutar a última hora la pena capital per la de desterrament –això passava l’abril del 1896, i al pobre home el van empaquetar cap a Nova Caledònia: hi va morir al cap de dos anys, com ens va explicar Ludmilla Lacueva– i el nostre tercer i últim condemnat a mort en temps moderns, Pere Aleix, va ser afusellat, no agarrotat,  l’octubre del 1943. Com a torna pelet macabra d’aquesta història, convé també recordar que el coronel Blas Duran, l’assassí de la primera esposa de Guillem d’Areny-Plandolit, pare del nostre Guillem, va ser executat el 14 de juliol del 1855. Amb un garrot vil que devia ser molt similar al que tenen aquí al costat. Glups.