L’Arxiu d’Andorra la Vella reconstrueix la història de la masmorra subterrània de la plaça Benlloch. L'ordre del Consell General de construir-la, el 24 de febrer del 1860, coincideix amb l'execució del canillenc Juan Mandicó, agarrotat precisament cinc dies després.

La datació exacta del forat que servia de masmorra i que es conserva, més o menys museïtzat, al subsòl de la plaça Benlloch la devem a la competència, que mesos enrere va localitzar a l’arxiu de Casa Som de Canillo el document exacte en què el Consell General encarregava a Andreu Pedro, mestre d’obra de Ransol, la construcció d’un “calabosso a dintre de la peña, tenin deu pams a tot cuadro, fet de bolta sens fusta, y no y porà aber sinó un escaliró an defora per entrar a la presó, que serà denom del calaboso, y al calaboso una petita finestra ab tampa de ferro y forrollat, y pañ y clau, tot ben fort”.

Això passava el 24 de febrer del 1860. I es tracta d’un document preciós perquè resol de patac els dubtes raonables que envoltaven aquest singular espai, museïtzat com dèiem el juliol del 2010. El primer de tots, si va ser concebut realment com a calabós. De fet, l’historiador David Mas semblava encara mesos enrere decantar-se per l’opció que fos una mena de fresquera, potser relacionada amb la carnisseria comunal que s’aixecava just al costat. Doncs no: sembla que el forat va ser dissenyat efectivament com a calabós. És per tant el que sembla. La segona incògnita era la datació: fins a l’aparició del paper de Casa Som es deia que la presó s’havia construït entre els segles XVI i XVIII. Doncs tampoc: va ser com veiem el 1860.

Tot això ho explica amb pèls, senyals i fotografies la Peça del mes de l’Arxiu de la capital, que proposa que el zulo es trobava exactament dintre de l’edifici enganxat a l’església de Sant Esteve. Hi aporta a més l’arxiver, Joan-Lluís Ayala, la dada interessantíssima que el desembre del 1920 el Consell General i el Quart d’Andorra la Vella van permutar l’escola de la Casa de la Vall, que fins aleshores havia pertangut al Quart, per la cabana que feia de presó, que era com diuen els documents de Casa Som propietat del Consell. Hi afegeix també que amb l’erecció del nou edifici del Quart, començat el 1938 i inaugurat del 1942, es va barrinar el “roch de la presó”. I Ayala conclou, lacònic: “No disposem d’informació sobre el nombre de presos que podria haver acollit la presó, però possiblement, després de l’intercanvi el Quart ja no la va emprar amb aquesta finalitat”.

Però, d’on li van venir al Consell les presses per aixecar aquell remot 1860 un calabós? I vet aquí la hipòtesi: resulta que el 29 de febrer del 1860 –és a dir, cinc dies després de l’encàrrec de construir la masmorra– va ser executat el canillenc Juan Mandicó. Agarrotat, ja que en parlem: va tenir el funest honor d’estrenar el garrot adquirit el 1854, seguint les indicacions del bisbe Caixal, que el considerava un mètode d’execució molt més humà i pietós que no la forca (!?). El cas és que Mandicó havia assassinat el gener del 1859 un altre Gil Areny, gendre de cal Martisella dels Plans i de qui no és agosarat intuir algun parentiu amb el síndic del moment.

El cas és que l’home es devia passar un any llarg tancat. El sumari del cas es conserva al fons del tribunal de Corts avui dipositat a l’Arxiu Nacional, i coneixem des de la minuta que va generar –197 duros amb 17 reals– fins al lloc d’execució, amb tota seguretat a la mateixa Casa de la Vall, on es va “desfer i muntar lo cadalso”. Mandicó va estar tres dies en capella, des que es va llegir la condemna fins que la pena es va executar. Però el que no consta enlloc és on va passar els tretze mesos transcorreguts entre l’homicidi i l’execució: en alguna improvisada dependència de Casa de la Vall? O com era també costum, sota vigilància d’algun veí que rebia un estipendi a canvi de tan penosa obligació? Potser a la humil habitació on el 1860 es va construir el calabós?

No seria estrany, apunta Ayala, que la llumeta se li encengués al Consell arran d’aquell llarguíssim cas i que fos llavors que veiés la necessitat de disposar d’una masmorra on tancar els reus de crims tan greus com el perpetrat pl canillenc Mandicó. És només una hipòtesi i no, no hi ha cap document que ho avali; però tanta coïncidència, no és molta casualitat?