La primera ‘bronca’ laurediana

Els aldarulls entre dues colles de Sant Julià la nit de Sant Joan del 1754 van acabar a cal veguer.

La cosa va anar més o menys així: es veu que a l’època –i estem parlant de mitjans de segle XVIII– era tradició que la nit de Sant Joan les colles de joves de la plaça de Vila i de la plaça Major de Sant Julià plantessin cadascuna un mai al mig de la respectiva plaça, que lloguessin un músic per fer ballarusca amb les fadrinetes del barri, primer uns i després els altres, i seguidament, sempre en rigorós ordre i concert, cada colla desfilés des d’una plaça fins a l’altra. Com es veurà, ni rastre de falles, tot i que és probable que el mai acabés socarrimat. El cas és que aquell 23 de juny del 1754 semblava que havia de transcórrer amb l’esperit de germanor habitual. Fins al punt que els fadrins de cada colla van ajudar els de l’altra a plantar el respectiu mai, que devien ser sengles troncs de proporcions considerables.

Fins aquí, tot anava bé. Però va arribar la nit, aix, la nit, i les coses es van començar a tòrcer fins a acabar derivant en uns disturbis que, vistos amb perspectiva, podríem considerar un antecedent directe dels penosos incidents que van tenir lloc la matinada de dimarts. Estem parlant en qualsevol cas de la primera bronca laurediana de la qual tenim constància documental. I la tenim perquè el cas va acabar a cal veguer –Pere Fiter i Rossell, el germà de l’autor del Manual Digest, que petit és el món– i a Dom Fiter no li va tremolar la mà: els culpables van acabar detinguts i condemnats a pagar una multa de 50 lliures, segons el Diplomatari del segle XVIII, on es recullen les actes del cas.

Però, què va passar aquella nit de Sant Joan? D’entrada, i contravenint tots els usos i costums, la colla de la plaça Major es va permetre el luxe de fer la “pasa” ni més ni menys que “dues vegades en dita nit, lo que may sés acostumat, y lo nostro músich parà per a deixar-los fer”. Els bons fadrins de Vila van fer com si no hagués passat res, tot fos per no buscar raons. Però va resultar que “quant ells aguerent fet les dues pases, férem la pasa ab nostres balladores, y quant fórom al cap de la plasa Major nos isquerent los fadrins ab un barra y mos delinquerent y mos apagarent los llums”. Els denunciants, Bonaventura Vila i Aloy Tresserres, fadrins de Vila, posen noms i cognoms als agressors: el més actiu de tots va ser un tal Jaume Vila, el de la barra, que a més va ser qui va tenir l’ocurrència de “fer quedar donselles y casades y viudes sensa llum la plasa”, i va animar els altres fadrins “que trenquessent los instruments al músich”. El més bestiota de tots es veu que va ser un Andreu Vila, àlies Baurient, que “prengué un roc dient que dit roc lo volie tirar a Bentura Vila”.

Fins aquí, l’extracte de la denúncia que Tresserres i Bonaventura Vila –cognom com es veu sobrerepresentat en aquest incident– van presentar davant del veguer el 27 de juny, i entre el 3 i el 4 de juliol van desfilar davant de Fiter i Rossell Francisco Casals, de 58 anys; Antoni Vila –un altre Vila, aquest de cal Fusteró (38), Cathalina Trullàs (32) i Maria Tresserra (24). Quasi tots, granadets, com es veu. Casals i Antoni Vila ratifiquen essencialment els fets denunciats i hi afegeix en els noms dels presumptes agressors, “los fadrins de la referida plassa Major”: Isidro Font, dos fadrins d’Aixovall, “un de la Guineu y altre del Povill, altre del Bacó, lo fill de Jaume Baixench” i, és clar, els ja coneguts Jaume i Andreu Vila.

La mà dura del veguer

Segons Cathalina, que es presenta com “una de las que ballavan en la quadrilla dels fadrins de la plassa de Vila”, la colla rival va fer efectivament una segona “pasa” irregular, “que mai he vist en ningun any sen fes més que una”. Els de Vila, en canvi, “fent la que nos tocava, passarem per los puestos acostumats y arribant al cap de la plassa Major oí que los fadrins de esta plassa, bons y aquadrillats, sens balladoras, cridaren ab veu alta ‘atràs!’ y ‘cessa músich!’” I identifica també el fadrí Baurrien, “que conec per haver-lo oït parlar moltes vegades, que deya ‘preneu un roch per tirar-lo a Bentura Vila’”. I Maria Tresserra, una altra de les balladores de Vila, hi afegeix un altre detall d’ambient: segons ella, “apagant-nos las llums quedarem tots a las foscas y viu que Jaume [Vila] Pernal, apagada la nostra llum, havent caigut alguns escardills a terra, los trapitjava ab lo peu per acabar-los d’apagar. I crehen algún desordre, prenguérem a bon partit lo retirar-nos, com de fet nos retiràrem, deixant de continuar la pasa”.

La llàstima és que a les deposicions no s’intueixen els motius de l’animadversió que la quadrilla de la plaça Major dispensava a la colla de Vila. El que és altament improbable –i en tot cas, no consta al Diplomatari– és que els sequaços de Jaume Vila hi tornessin l’any següent. La mà dura del veguer Fiter es va demostrar eficaç.