Carles Sánchez reivindica a ‘Èpica i història: l’Andorra d’Isabelle Sandy’ la trilogia que l’escriptora francesa va encetar el 1923 amb ‘Els homes d’aram’: va trobar en un país a punt de saltar a la modernitat una arcàdia rural on projectar la seva infància a l’Arieja.
Com succeeix amb tots els clàssics, Sandy –pseudònim d’Isabele Fourcade, Cos, 1884-Foix, 1975– és més citada que no llegida. Tots coneixem ni que sigui d’oïdes Els homes d’aram (1923) i les peripècies dels Xiriball de la Solana –la casa pairal on el 1934 es va aixecar el Mirador: en parlàvem ahir a compte de Joan Sasplugas, quina casualitat– però que aixequin la mà, vinga, els que l’han llegida. I des que Editorial Andorra va completar la traducció al català del tríptic andorrà, que inclouen Les nits andorranes (1938) i La nova Andorra (1948), no hi caben excuses. Per això és tan important i tan necessària Èpica i història: l’Andorra d’Isabelle Sandy, la monografia amb què Carles Sánchez, aquí amb el barret de filòleg, es va endur el Sant Miquel d’Engolasters a la Nit Literària del 2018 i que Editorial Masegosa ha tingut la perspicàcia de publicar: cridar de nou l’atenció sobre un cicle com no n’hi ha un altre –potser fins a Set lletanies de mort, Borís I i La neu adversa, de Morell– i donar una bona excusa per (re)llegir-lo.
Com insisteix l’autor, Els homes d’aram és “la primera novel·la amb cara i ulls de la literatura andorrana”. Ni més ni menys. Una fita “imprescindible” que completen les dues seqüeles del cicle, i que mereixen una relectura en clau contemporània. En primer lloc, diu, per l’interès històric, ja que Sandy ens hi retrata una Andorra que avui ens sembla plistocènica, al moment immediatament anterior a la irrupció de la modernitat, que a casa nostra va arribar el 1929 de la mà de Fhasa. Però és que a més, Sandy és una narradora extraordinària, i la peripècia dels Xiriball, una nissaga familiar que ha de sobreviure en un entorn natural hostil i enmig d’una comunitat petita i tancada que forçava a una estreta convivència.
Una altra cosa és si realment Els homes d’aram, escrita en francès per una autora de l’Arieja que va visitar-nos en un grapat d’ocasions, podem posar-la a dreta llei a la posella de la literatura andorrana. Sánchez no en té cap dubte, en la línia, diu, de les últimes tendències entre la crítica, partidària de no encotillar-la en paràmetres lingüístics ni geogràfics.
L’Andorra d’Isabelle Sandy, atenció, no pretén erigir-se en la biografia que Jean-Claude Chevalier ens deu, sinó explorar el paper que Andorra juga en l’imaginari literari i en l’evolució intel·lectual i ideològica de l’autora: per què es queda enganxada a Andorra, quan hi desembarca per primera vegada l’hivern del 1922 enviada per La Dépêche du Midi per escriure una sèrie de reportatges sobre el contraban? Per què hi torna regularment durant aquell decenni i els dos següents, i la converteix en la matèria de la seva gran trilogia novel·lística? Sánchez ho té clar: “Aquí hi troba una utopia que creia perduda per sempre, la pervivència d’un món rural i arcaic, encara no tocat per la modernitat, on les relacions personals eren essencialment orgàniques. Per resumir, el que havia conegut de petita a la seva Arieja natal, però que la industrialització havia arrasat”. Tot plegat passat naturalment pel sedàs d’un idealisme ruralitzant que mitifica el passat preindustrial i que entronca amb el regionalisme conservador en què militaven Sandy i el seu marit, Pierre Xardel. “Voyager en Andorre, c’est voyager dans le temps encore plus que dans l’espace”, deia aleshores, no queda del tot clar si abduïda pel mite que ella mateixa havia creat i que s’havia acabat creient.
Aquell paradís terrenal que creu descobrir a l’Andorra del 1922 i encarnat en la tribu dels Xiriball té els dies comptats: Fhasa, les carreteres, Ràdio Andorra i sobretot la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial canviaran per sempre més el rostre humà, urbà i social del país, i això és el que reflecteixen les dues seqüeles de Els homes d’aram. També Sandy ha canviat: ja no és la novel·lista que té obertes les portes del París bohemi i intel·lectual dels anys 20, sinó una escriptora démodée que sense ser col·laboracionista s’havia decantat pel maréchalisme –els partidaris de la França Nova de Pétain: de Vichy, per dir-ho clarament, i això explica que el 1941 es pogués plantar a Andorra i rodar la versió cinematogràfica de Els homes d’aram– i que per força o per voluntat pròpia es veu obligada a recloure’s a l’Arieja.
El desencant i la sensació d’arraconament es reflecteixen en la seva obra, sosté Sánchez, i cal posar-lo en relació directa als anys finals de Sandy, que segons recordava Chevalier amb motiu d’aquella magna exposició, L’estel i la muntanya, que l’Arxiu li va consagrar a ArtalRoc, van ser més aviat patètics: amb la mort de marit, el 1960, queda en una situació econòmica compromesa, sobreviu en la soledat més absoluta gràcies de les col·laboracions a Sud Ràdio, a La Dépêche du Midi, i dels serveis socials, i es decanta definitivament cap a un misticisme amb derives esotèriques. Tot plegat la converteix en un personatge interessant més enllà de la seva obra. I Èpica i història ens ho posa fàcil per posar rostre a la senyora que dona nom al passatge de les Arcades.