No es diu així perquè sí: el retaule de la Puríssima Sang de Canillo és probablement l’escena més gore que ens van deixar els nostres barrocs. La sang li brolla al Crist Crucificat literalment a raig: per les ferides dels claus, és clar, i també per la que li va causar al costat dret el cop de llança del legionari Longinos, per una aparatosa lesió a la clavícula i naturalment, per les nafres que li provoquen les espines de la corona. Ni l’escultor ni el pintor que van tallar aquest Crist a la primera meitat del segle XVIII, tots dos anònims, no van estalviar els detalls més truculents del Calvari. Només cal fixar-se en l’esgarrifós pelat del genoll, i veuran quin mal que fa: com que no n’hi havia prou amb el vermelló de la sang, el tallista es va entretenir a reproduir el doblec de la pelleringa. Li era igual que una vegada penjat a la creu i elevat al retaule aquell detall s’escapés als ulls dels feligresos. Ell volia recrear una crucifixó amb tot el verisme possible, i això és el que va fer. Per això va resoldre d’una forma inèdita en la nostra retaulística el problema del cop de llança: per donar una major sensació de realisme, va modelar amb estuc i al voltant d’una ànima de filferro el doll de sang que li cau de la ferida. El resultat fa una mica d’angúnia, però molt probablement era aquest l’efecte que buscava.

I si tot plegat ja feia ara una mica de basarda, imaginin el que pot ser quan les restauradores de Patrimoni enllesteixin la feina que van començar quinze dies enrere: el resultat no el tindrem fins d’aquí a mig any, perquè el retaule no tornarà a Sant Serni fins a l’estiu. I això, amb sort. De moment, aquí van uns primers plans de res per contemplar el Crist de la Puríssima Sang com mai abans no l’havien vist. I atenció, perquè quan el tornin a muntar -ara el tenen al quiròfan del taller d’Aixovall, el cos per aquí, les columnes, el basment, el fris i l’atri per allà- hauran de resoldre un dilema previ: diu Lourdes López que ja intuïen que alguna cosa no acabava de lligar. I no s’esquivocaven: en desmuntar-lo van veure clarament que la motllura superior, entre el fris i l’àtic, i les dues laterals no formaven part del retaule original sinó que hi havien estat afegides en una ampliació posterior, probablement a finals del segle XIX o principis del XX. Es tracta d’un afegit de factura molt barroera i amb una capa pictòrica -groc, verd, blau i rosa pastel- que no lliga de cap manera a,mb la policromia del retaule barroc, diu Mireia Tarrés. Així que la temptació d’eliminar aquestes excrecescències és elevada: fins al punt que López ha confegit un model virtual de com era el retaule original i com quedaria sense les motllureds: el tenen aquí dalt. El problema, afegeix Mireia Vidal, és que les restauracions es regeixen avui pel principi de la mínima intervenció, “i si retirem aquestes peces, que d’altra banda formen part de la vida del retaule, estarem anant molt més enllà”. De moment no hi ha solució òptima a la vista. Però no els estranyi si el retaule que torna d’aquí a mig any a Canillo és sensiblement diferent al que en va marxar.

Pel que fa a la restauració estricta, la feina consistirà com és habitual a netejar la brutícia de tres segles -es tracta d’un Crist processional que ha anat acumulant ina gruixuda capa de cera- així com a corregir els aixecaments i retirar els repintats posteriors, també de factura molt rudimentària. D’altra banda, l’aparició a la taula del darrere de Crist ‘una mena de cosmos -un sol i una lluna antropomòrfics, enmig d’una constel·lació d’estrelles- ha dut López, Tarrés i Vidal a emparentar el de la Santíssima Sang amb el veí i coetani retaule de la Santa Creu, decorats també amb motius còsmics i que segueix un patró similar. Però els historiadors gironins que cinc anys enrere van catalogar el nostre art modern no les van arribar a relacionar. Això sí, sostenen que la de Sant Serni és una talla “notable”, que el mestre escultor va resoldre l’anatomia del Crucificat amb “habilitat”, i que “si li excusem la lleugerea rigidesa del tronc, la resta del cos és un exercici molt correcte de domini de la naturalitat”.