La república ideal de Max Voloixin

Exteriors recupera clandestinament la col·lecció ‘L’Andorra dels viatgers’ amb el periple del poeta rus, el 1901 “Érem a finals de maig; les tertúlies literàries s’havien acabat i a París només hi quedaven la pols i la calor. Era evident que calia anar-se’n a algun lloc. Andorra... Andorra!? I per què no?” Així, com un Mallory del Pirineu, arrenca la brevíssima relació de la jornada andorrana del poeta rus Maximilian Voloixin (Kíev, 1877 - Koktebel, 1932): literalment, perquè el nostre home d’avui va dormir dues nits, dues, al nostre racó de món, la del 10 i la de l’11 de juny del 1901. Li va anar de poc de coincidir amb el britànic Bart Kennedy, que va passar per aquí l’octubre d’aquell mateix any i que ens ho va explicar en un capítol del volum A tramp in Spain.

Però avui toca parlar del rus, per insòlit –segur que no s’ho esperaven, que una torturada ànima eslava ens visités fa un segle llarg, i que a més tingués el detall d’explicar-ho–, perquè resulta que aquest Voloixin és membre destacat de l’anomenada Edat de Plata de la literatura russa –al costat de Naiakovsli, Ajmatova i Pasternak, perquè se’n facin una idea, i per contraposició, s’ho poden imaginar, a l’Edat d’Or: la de Tolstoi, Dostoievski, Turguenev, Txékhov i companyia–, i perquè el ministeri d’Afers Exteriors ha reprès amb ell la col·lecció L’Andorra dels viatgers, que s’havia aturat el 2009 i que tothom suposava morta i enterrada.

Doncs no: Andorra i el poeta es titula el número 6 de la col·lecció, publicat de forma incomprensiblement clandestina i que inclou un heterogeni conjunt de textos: per començar, el breu relat amb l’epígraf Andorra i dues cartes (una de les quals, datada a Andorra) dirigides pel poeta a Aleksandra Mikhailova, així com el fragment dels diaris corresponents al 1901 i una autobiografia escrita el 1925. També inclou una selecció de poemes, amb especial atenció als dos que tanquen el recull –Al vagó, que va escriure al tren que el duia a Tolosa, camí d’Andorra, i Tannhauser, que data aquí baix– i una suculenta semblança del poeta a càrrec d’Elizaveta Krúglikova (1865-1941), pintora que formava part de l’expedició que va aterrar a la capital.

La comitiva la completaven dos pintors més –Nikolaivna Davidenko i Aleksander Kisseliov– i s’intueix que entre el nostre home i Krúglikova hi havia alguna cosa més, perquè que aquell de 1901, diu, era “el nostre primer estiu junts”. és difícil de dir si n’hi hauria més: Voloixin es va acabar casant amb la també pintora Margarita Sabaixnikova. Un matrimoni fugaç, per cert, però aquesta és una altra història.

El cas és que l’11 de juny del 1901 el tenim aquí. Venia de París –Tolosa, Foix, Tarascó, Vic de sòs i Ausat, abans d’entrar a peu al país, probablement pel Montcalm– i es dirigien a Barcelona per embarcar cap a Mallorca, segint el rastre –aix– de George Sand i Chopin: Valldemossa i tota la pesca. I amb les indicacions d’una guia Baedecker per tot bagatge: “Les construccions són austeres i no hi destaca cap element d’interès, a banda dels costums primitius dels habitants i d’un modest palau que serveix de lloc de reunió del consell, de tribunal, ajuntament, escola i presó.”

En la carta a Mikhailova no es descuida de cap dels tòpics encunyats per generacions de viatgers: “Li escric des del racó més perdut dels Pirineus”, un Estat minúscul i aïllat de la resta del món, “sense una sola carretera ni un sol carruatge i on la principal font d’ingressos és naturalment el contraban”. Això sí: en tan sols dues jornades tindrà temps no només de compondre Tannhauser i de redactar aquesta carta –que, diu, “li envio sense segells perquè encara que a Andorra hi ha oficina de correus, no tenen segells per a l’estranger”–, sinó de departir amb el síndic, Josep Calva –ell en diu, és clar, president de la república–, a qui descriu com “un senyor moreno, amb barba i bigoti rasurats a l’espanyola i uns enormes pegats de colors a la roba”. En fa prou per determinar que trepitja un territori “molt curiós”, dividit políticament en dos partits: el conservador i el liberal; o l’espanyol i el francès, segons ell. Diferenciats únicament perquè “el segon vol construir una carretera, i el primer, no”.

La missiva es completa amb una altra tirallonga habitual, que potser no va treure de la Baedecker però que també ens sona a gastada: “Des de l’època de Carlemany no hi ha hagut reformes, ni guerres ni dinasties destronades, de manera que no existeix una història nacional; tampoc no hi ha premsa, ni exèrcit ni escriptors, però gairebé tothom sap llegir i escriure: no ens trobem davant de la república ideal?”

Un país sense malalts ni hospitals: i per què no?

Curiosament, la semblança del poeta a càrrec de Krúglikova aporta tanta o més informació andorrana que el breu relat de Voloixin. Diu Elizaveta que només travessar la frontera van topar “dos subjectes sospitosos, que feien por i xiuxiuejaven no sé què en una llengua desconeguda: contrabandistes”. Explica també que Max –així li diu– “va convèncer el president, que no parlava cap altra llengua europea tret d’una barreja d’espanyol i català”, i que, segons ell, Andorra vivia “gràcies al contraban entre Espanya i França: de l’intercanvi de bous per cigarretes”. Notes de color, poques però ben pintoresques: “A la capital, situada en un coll estret [!], hi viuen 300 persones [!!]; l’aire és vivificant i no hi ha ni malalts ni hospitals [!!!]” I la millor, a la frontera, camí d’Espanya: “A Max el van fer passar a un costat i quedà un pèl confós. La seva gruixària era sospitosa i es va haver de despullar per demostrar que era natural i que no amagava productes de contraban. Tots vam esclafar a riure.”