28 de maig del 1866: "Dit dia se aproban las lleys de la noba reforma". Punt final. Amb aquest sensacional laconisme, com si els Molt Il·lustres consellers generals tinguessin coses molt més importants a fer, consigna el llibre d'actes del Consell un dels moments fundacionals de l'Andorra contemporània: la Nova Reforma. Nosaltres hi posarem les majúscules que els nostres rebesavis, tan austers, no van considerar necessàries, perquè el nostre país deixava enrere una forma de govern basada en l'endogàmia i el caciquisme, i ampliava de forma notable el cos polític. Per concretar: fins aleshores, cònsols i consellers eren escollits pels anomenats caps grossos, les grans famílies que tallaven el bacallà, es repartien les institucions, les gestionaven sense donar explicacions a ningú. Quantes eren, aquestes famílies? No ho sabem. El que sí que sabem és que "els consellers vells elegeixen els nous". "Todo atado y bien atado", en diuen en castellà.
En endavant, serien els caps de casa majors de 25 anys els que escollirien els seus representants. Hi havia en aquell moment a Andorra, atenció, 781 caps de casa amb dret de vot –perquè en quedaven exclosos els clergues, els solters i els forasters casats amb pubilla. No només això: també elegirien per separat cònsols i consellers generals. S'havia acabat la martingala aquella que els cònsols en exercici i els que els havien precedit ocupaven de forma automàtica els càrrecs de consellers generals.
Vist des de la perspectiva actual potser no sembla gaire cosa, perquè el sufragi universal (masculí) es faria esperar fins al 1933, i el femení, fins al 1970. Però és que som a l'Andorra del 1866 i, com dirien els Manel, "ens va costar deu i ajuda arribar fins aquí". De fet, va ser gairebé un miracle i fruit de la gravíssima crisi econòmica i social que es venia covant per la defunció de la siderúrgia –el 1876 van tancar la farga Areny i la farga Rossell, les dues últimes que quedaven en funcionament– i la reculada de la ramaderia tradicional, per la insistència espanyola a reformular els privilegis que l'havien fet fins aleshores viable. Un sector estratègic tocat de mort i l'altre, en respiració assistida, que van obligar a buscar noves vies de subsistència: l'emigració i les concessions.
Aquest és el xup-xup que l'historiador Oliver Vergés (Història d'Andorra en onze claus, Carlemany i Andorra: història de la Carta Pobla) radiografia a La Nova Reforma del 1866, que es presenta dijous al Consell General –i no per casualitat: serà el dia del 160è aniversari de l'aprovació del text– i que aporta nova llum a un moment, diu, "decisiu per entendre l'Andorra que vindrà després i que marca el punt de partida del Consell General tal com l'entenem avui, com a institució autònoma i diferenciada de la dinàmica parroquial i amb una incipient autoconsciència de sobirania nacional.
El cert és que abans que ell només s'hi havien interessat en un moment tan epifànic Esteve López, Joan Peruga i Carme Tudel a L'Andorra del segle XIX (1988), i Esteve Albert a Don Guillem (1987). I a partir exclusivament de la documentació conservada a l'Arxiu Nacional, l'única aleshores disponible. Vergés ha pogut consultar els arxius de casa Som de Canillo i de casa Molines, a la capital, d'on emergeixen dues de les tres figures cabdals del moment: Nicolau Duedra, que sortirà de tot plegat convertit en síndic tercer, i Anton Maestre, a qui Vergés considera el cervell a l'ombra de la Nova Reforma, per davant fins i tot de Guillem d'Areny-Plandolit, Don Guillem, que ha passat justament a la història com el síndic de la Nova Reforma. L'"artífex", li diu, perquè va ser ell qui va moure els fils per reunir les 523 signatures –de 781 caps de casa: dos de cada tres, no està malament– que van donar legitimitat democràtica (i múscul) a les reivindicacions dels reformistes. No és res que no se sapigués, admet Vergés, però l'arxiu de casa Molines permet seguir dia a dia els moviments i els contactes de Maestre durant els dos frenètics mesos que van precedir la telegràfica anotació del llibre d'actes del Consell d'aquell 28 de maig. Ja saben: "Dit dia se aprovan las lleys de la nova reforma". Va ser també Maestre qui va estovar el bisbe Caixal perquè acabés assumint el programa dels revolucionaris, que anava més enllà del vot per als caps de casa i del sistema caciquil vigent fins aleshores i que incloïa una bateria de mesures inequívocament regeneracionistes: la creació dels comissionats del poble, per fiscalitzar les finances públiques al final de cada mandat, i separar, com ja hem vist, el càrrec de cònsol de conseller general.
El bisbe revolucionari
El més sorprenent de tot és que tot això ho van impulsar Anton Maestre i Guillem d'Areny-Plandolit, que no eren només caps de casa, sinó cap grossos amb tots els ets i uts, i que van comptar amb el suport de Caixal, un bisbe conegut pel tarannà ultraconservador –mai no va ocultar les simpaties carlines– a banda d'haver instituït el garrot vil com a mètode d'execució: el considerava molt més humanitari que la forca fins aleshores vigent. Però aquesta és una altra història.
Com és possible que dos capgrossos i un bisbe es posessin del costat dels revolucionaris? Doncs perquè no eren ni remotament revolucionaris, diu Vergés, i allò no va ser una revolució dels de baix contra els de dalt, sinó que alguns dels de dalt, els més moderats i probablement els més realistes, van agafar les regnes abans que el descontent se sortís de mare. I el bisbe va interpretar perfectament el moviment i el va justificar amb habilitat com un retorn als antics usos i costums medievals, quan el Consell de la Terra l'elegien els caps de casa, que els cap grossos havien acabat usurpant. Vaja, que al final els nostres rebesavis van demostrar un rampell molt més britànic que no continental: evolució, sí; revolució, no.
No tots ho van entendre així, és clar. Començant pel síndic en exercici, Joaquim de Riba, de casa Rossell i –s'ho poden imaginar– enemic ancestral de Don Guillem. Les dinàmiques de poder internes entre els caps grossos també hi van tenir un paper. Com un conat d'insurrecció, amb partidaris dels reformistes armats a fora de Casa de la Vall: el síndic va acabar cedint, Guillem de Plandolit i Anton Maestre es van erigir en síndics provisionals i van pilotar així la reforma que culmina el 28 de maig del 1866.
S'acabava provisionalment la crisi política però no l'econòmica, que immediatament després derivaria en la crisi de les concessions, que Don Guillem entenia com la panacea per superar la crisi econòmica. Li acabaria costant el càrrec i el desterrament, però aquesta és també una altra història.
