Caldrà paciència, una mica més de paciència, perquè el jaciment medieval de la Roureda de la Margineda obri finalment al públic. Serà el curs que ve, una vegada s’hagi aprovat el pla director actualment a concurs, i òbviament després que conclogui la campanya de consolidació que va arrencar la setmana passada i que s’allargarà fins a mitjan juliol. És la cinquena d’aquesta naturalesa, però cal recordar que l’inici de les excavacions es remunta al 2007 i que al llarg de vuit campanyes, fins al 2015, es va exhumar el que segons la hipòtesi Patrimoni va ser un nucli d’entre tres i cinc habitatges, amb una cronologia que comença a mitjans del segle XII i que acaba abruptament en algun moment de la segona meitat del XIV, molt probablement a causa de la pesta negra, segons l’arqueòleg Abel Fortó, que basa aquesta sensacional hipòtesi en l’abandonament “sobtat i traumàtic” de l’assentament, “i sense que s’hagi documentat cap intent posterior de recuperar-lo”. Com si l’espai hagués quedat marcat per a la posteritat. Una hipòtesi que s’avé amb el malnom popular que va sobreviure fins als anys 60 del segle passat, l’Arrossegador de les bruixes, per a aquesta zona de la Margineda, i això ho recorda el restaurador Eudald Guillamet, que assessora en aquesta campanya el ministeri i que mig segle enrere va acompanyar Pere Canturri en les primeres prospeccions que s’hi van practicar.

L’altra gran novetat és la denominació d’aquest nucli habitat, que Fortó identifica amb el Malreu que apareix a les fonts medievals associades a certes operacions d’un tal Pere Losada. De fet, insisteix, per als veïns de la zona el jaciment es troba a la Roureda de Malreu, no de la Margineda.

Pel que fa a la campanya en curs, es tracta de consolidar murs, coronaments i paviments per facilitar la comprensió i la interpretació del jaciment. Que sota les piles de pedres en aparent desordre es reconegui la silueta de la cuina, amb llar de foc i fresquera, de la ferreria, amb forn i el que aparentment són les restes de l’enclusa, i fins i tot d’una mena de sala comuna. Són tres habitatges gairebé sencers, més les restes d’una que s’han exhumat, escapçat, al costat Nord i al costat del jaciment. Eren habitatges complexos, formats per diverses habitacions a què s’accedia a través d’un pati comú. El creixement era horitzontal, s’hi anaven afegint habitacions a mesura que calia més espai, i en una de les cases Fortó interpreta que possiblement hi havia una segona planta o altell.

La intervenció d’aquesta campanya consistirà a restituir les pedres que havien caigut dels coronaments dels murs i omplir amb una capa d’entre 3 i 5 centímetres el paviment de les habitacions per reforçar la base dels murs, que en alguns trams havien quedat descalçats per l’erosió. La culpa, diu Fortó, és de la intempèrie, i de la degradació, que s’accelera immediatament després que s’excava un jaciment, i els elements fins aleshores protegits per la terra i la vegetació queden al descobert. Un dels principals maldecaps de les últimes campanyes va ser precisament la conservació de les llars de foc: la solució final ha sigut colgar de nou les lloses originals i construir-hi a sobre una rèplica reversible. Se n’han documentat sis, així com sis pedres més procedents de premses de vi, possiblement d’entre els segles V i VI, que van ser reaprofitades com a elements constructius però que delaten l’existència anterior i en aquest mateix paratge d’una explotació vinícola.

Tot això, junt amb la multitud de restes menors que s’hi van exhumar entre el 2007 i el 2015, constitueix una autèntica mina, conclou Fortó, per acostar-nos a les formes de vida d’una comunitat agrícola del Pirineu medieval.