"L'excursió acabava a Manresa, on els fugitius es canviaven de roba per no aixecar sospites i es distribuïen per parelles al llarg del primer comboi del dia, que sortia a les 5 del matí, amb la consigna de no obrir la boca en tot el trajecte. Arribats a l'estació de França de Barcelona, recorrien a peu el camí fins al consolat britànic, que inicialment es trobava a la plaça Universitat i que després es va traslladar a la plaça Urquinaona. Aquest últim trajecte també ho feien per parelles, separades l'una de l'altra per una desena de metres i que seguien al guia fins a la seu del consolat, custodiat per una parella de guàrdies que també estaven subornats".

Ho explicava dos decennis enrere Quimet Baldrich, com si fos la cosa més natural del món jugar-se la vida per uns fugitius a qui no coneixia de res. Deia que en va ajudar a passar –en deien així, passar, de portar-los a través dels Pirineus cap a Barcelona, i per això ell i els del seu ofici eren passadors– prop de tres centenars, i si en parlem una altra vegada és perquè Claude Benet, de nou, ha exhumat als arxius departamentals dels Pirineus Orientals un sensacional informe que documenta el trajecte habitual del Quimet i de la seva xarxa, que arrencava a Llorts, creuava el Cadí, passava per la Vansa i anava a espetegar a Manresa. Aquest primer tram del camí el feien a peu i es podia allargar tres dies. A la capital del Bages agafaven de matinada el primer tren amb destinació a Barcelona.

Això ho havia explicat Baldrich del dret i del revés, però amb ell sempre hem tingut un problema: com que va tenir l'habilitat i la fortuna que no el cacessin mai, i com que la feina de passador es movia dintre dels estrictes marges de la clandestinitat, no existeixen documents que provin les seves paraules. D'aquí la importància que Benet concedeix en aquest informe datat el 30 de desembre del 1943 i que relata amb profusió de detalls el trajecte seguit per un jove evadit francès entre Perpinyà i Gibraltar (i més enllà, perquè la destinació final era la localitat algeriana d'Arzew). No hi consten els noms dels guies, tot i que sí el de l'agent de la resistència a Foix –l'abbé Blanchebarbe, clarament un nom de guerra– que el posa en contacte amb la xarxa de passadors que opera a través d'Andorra. Són interessants els apunts sobre localitats de pas com Saurat i Tarascon – "Must be avoided because the inhabitants, from noney, will inform the Germans"–, sabem que l'últim punt abans d'entrar a Andorra és Auzat, "rather closely watched, particularly the valley", però el millor arriba del costat andorrà: els fugitius són recollits en cotxe a Llorts, tal com deia Baldrich, per una organització "polonesa" –diu el document, i recordin la presència decisiva de Józef Wegrzyn àlies Carlos, a la xarxa del Palanques–, que els condueix a Ordino, on hi ha una mena de centre de selecció: als oficials i als especialistes se'ls reexpedeix al cap d'unes hores de descans cap a Aixirivall, porta d'entrada a Espanya. I a partir d'aquí, el trajecte que relatava Baldrich, ara en un document de l'espionatge britànic: "The group then goes with guides through Sierra del Cadí to Manresa, 60 kms from Barcelona; rest and relays are assured. At Manresa the escapees board a worker's train to Barcelona. At Barcelona the guides take the escapees to the British consultae where identification papers are confiscated; return of these papers is promised at Gibraltar". Fil per randa el periple que tantes vegades havia explicat el Quimet. Cal afegir que la seva feina acabava al consulat, on li abonaven, deia, 3.000 pessetes per evadit. A partir d'aquí ja era cosa dels anglesos: segons l'informe, després d'un mes a Barcelona els portaven en cotxe a Madrid, i de Madrid ara ja en tren fins a la Línia, a la frontera amb Gibraltar: "Taken by car to Gibraltar, they stay two days and proceed to Arzew by the regular hydroplane trip". Com qui agafa l'autobús. Aquells homes, inclòs el Quimet, eren d'una altra pasta.