La campana s’ha restaurat a València, s’exposarà a Sant Serni i s’hissarà al setembre.

Diu Robert Lizarte que sona “fina, fina”, que ja ho intuïa però que no ho podríem comprovar fins que sortís del quiròfan. I aquest moment ha arribat. Quatre mesos després de ser deshissada del tercer i últim pis del campanar de Sant Serni i de marxar al taller del mestre campaner Francisco Gómez, a Rafelbunyol (València), la campana torna aquest migdia a la parroquial de Canillo. Gómez li ha aplicat el miraculós mètode Lachenmeyer, que consisteix a escalfar el bronze de la campana fins als 1.100 graus –el metall es fon als 1.500– i just en aquest moment, soldar-la, per deixar-la a continuació refredar molt lentament, i li ha cosit l’aparatós trau de 30 centímetres de llarg, amb un tall horitzontal de propina, que lluïa com a mínim des dels anys 50 del segle passat –però probablement molt anterior– i que l’havia incapacitat absolutament. Opina Lizarte que degut a un canvi brusc de temperatura, unit a un possible defecte de fàbrica, “però això no ho acabarem de saber mai”. Ja saben que una campana és com un cavall coix: quan s’espatllen, no hi ha res a fer.

O no hi havia, fins que als anys 90 es va inventar el mètode Lachenmeyer. I funciona, com ja havíem comprovat tres anys enrere quan el mateix Gómez va refondre la Jesús i Maria, la venerable campana de Sant Jaume dels Cortals datada el 1597 i que avui es conserva a Santa Eulàlia, i com Lizarte ja ha pogut comprovar. La Santa Bàrbara s’exposarà a Sant Serni fins al setembre, i després es tornarà a hissar fins al tercer pis, en una cerimònia inversa a la que va tenir lloc al novembre i que convé no perdre’s per rara –quantes vegades han vist traginar una campana a 30 metres d’alçada?– i per espectacular.

Però d’això ja en parlarem. Es tracta de moment que veïns i feligresos coneguin una peça no direm que única però sí singular (i que sona finíssima, segons l’entrenada oïda de Lizarte): pesa 120 quilos –que són 200 si hi afegim el jou amb què ha viatjat a València– i va ser fosa el 1833 al taller que el mestre campaner Anton Jaquetti havia obert a principis de segle a la Seu. Seves són, per cert, tretze de les 120 campanes que s’han conservat a les nostres esglésies.
El so, diu Lizarte, depèn de dos factors: del material i de la forma. La fórmula ideal diu que una bona campana s’ha de fondre en bronze d’una proporció concreta: una part d’estany (22%) i tres de coure (77%). Ni més ni menys. Els Jaquetti eren molt prolífics però fallaven en els acabats, amb restes de taques de la fosa perquè les havien tret amb presses, o amb epigrafies dubtoses. Però sonaven bé, fines, fines, com la Bàrbara.

Lizarte estava ahir legítimament i lògicament entusiasmat amb el retorn d’aquest nou fill pròdig. Pensin que han sigut el seu coratge i la seva insistència els que han fet possible l’operació Bàrbara. Un gest que, lluny de ser gratuït, ens connecta, diu, amb el passat. “Les campanes marcaven i encara avui marquen el ritme de la vida i ens anuncien grans esdeveniments: criden a missa, toquen a mort... El seu dringar ens connecta directament amb els avantpassats. Cal saber que els únics sons que no canvien mai i que romanen inalterables són el curs de l’aigua i el dring d’una campana. Per tant, recuperant el so de la Santa Bàrbara ens connectem amb els canillencs del 1833 que la van sentir tocar per primera vegada. No queda avui ningú viu que l’hagi sentit dringar. No és emocionant?”

La Maria de Sant Esteve i la Martí de la Cortinada, les següents de la llista

La Bàrbara és la segona campana que passa pel taller. La primera va ser la Jesús i Maria (1597) procedent de Sant Jaume dels Cortals i avui a Santa Eulàlia. I no serà probablement l’última. Adverteix Lizarte que la pròxima de la llista hauria de ser la Maria, cosina germana de la Bàrbara, és un altre pes lleuger (40 quilets de res) i va ser fosa el 1856 al mateix taller Jaquetti de la Seu per al campanar de Sant Esteve, a la capital. Ocupa la fornícula del segon pis, mirant a la rectoria, està també esquerdada i, per tant, no sona. Per això mateix rep el carinyós sobrenom de La Gandula. I n’hi ha una altra a la llista: la de l’espadanya de Sant Martí de la Cortinada, fosa el 1714 per un mestre desconegut i que és una de les cinc campanes del XVIII que ens han arribat intactes. Aquesta no requereix una intervenció tan seriosa com les anteriors, diu Lizarte: només se n’hauria de restaurar el jou.

Totes aquestes mesures, conclou, s’haurien de completar amb una decidida intervenció de l’administració. Com? Declarant Béns d’Interès Cultural tots els exemplars anteriors al segle XX, independentment que l’església o monument on es troben sigui ell mateix BIC o no, per conferir-los la màxima protecció i evitar accidents com els que van tenir lloc als anys 90 a Arinsal, Ordino i la Cortinada: “Hi havia unes campanes que no devien sonar bé. Segurament estaven esquerdades, i aquella gent va tirar pel dret i les va refondre. Tot això que hi hem perdut. Si les declarem BIC, ens estalviarem ocurrències tan benintencionades com inadequades”.