L'historiador urgellenc Pau Chica repassa els deu mesos que la CNT va fer i desfer a la capital urgellenca, amb un balanç de 42 morts.

Diu que Antonio Martín Escudero, més conegut pel sobrenom d’El Cojo de Málaga, es va endur la fama de bestiota pel règim que el juliol del 1936 va imposar a Puigcerdà i comarca i que va acabar com acaben aquestes coses. D’un tret al cap, el 26 d’abril del 1937, quan les columnes anarquistes que dirigia es van topar a Bellver amb una inesperada oposició: els veïns, armats per Estat Català i reforçats per soldats de la milícia alpina i elements del PSUC, van obrir foc i el Cojo i un altre individu, Julio Fortuny, van caure morts. Així va acabar l’experiment anarquista de la Cerdanya.

Doncs el Cojo de Málaga s’ha endut la fama de bestiota a lloms dels 36 assassinats que durant el seu regnat es van perpertrar a Puigcerdà. Però és que les coses no van anar gaure millor a la Seu. De fet, van anar sensiblement pitjor: entre el juliol i el novembre del 1936 s’hi van perpetrar 42 assassinats. Alguns d’ells especialment truculents, com el de l’armer Àngel Ballarà, el dels germans Lluís i Ignasi Tarragona i el de Jaume Sabrià, que formava part –aquest últim– de la vintena d’infortunats que els dies 9, 10 i 11 d’octubre del 1936 van ser sumàriament executats al cementiri: ho explica Francisco Javier Galindo a La Seu, 1936.

Pau Chica ha fet, en fi, comptes, i resulta que els 42 assassinats de la Seu –mig centenar, si hi afegim els vuit més que es van perpetrar entre el gener i el febrer del 1939– representen en una població que a l’època pujava fins als 4.565 habitants una mortalitat del 10,9 per mil; per poc, però per sobre del 10,5 per mil que es va registrar a Puigcerdà. De fet, la Seu és la tercera capital de comarca amb la mortalitat de rereguarda més elevada durant la Guerra Civil: “Acostumem a veure el Cojo com el paradigma del terror anarquista, però el cert és que a la Seu vam tenir personal tant o més violent que ell i els seus sequaços”.

Chica ha posat nom i cognoms –i aquesta és la novetat– en aquests milicians del comitè anarquista de la Seu i en repassarà la trajectòria en la conferència que aquest vespre imparteix a l’Espai Ermengol, en l’última cita del cicle Parlem d’història. Chica, a qui ja coneixíem d’Andorra durant la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial, posa ara el focus en els deu mesos que vam des del començament de la Guerra Civil, amb el cop d’estat de Franco, el 18 de juliol del 1936, fins a la dimissió en bloc del consistori, amb l’alcalde Joan Puig al capdavant, a principis de l’any següent.

De comitè a consistori

Un període poc i mal conegut que divideix en dos trams ben diferenciats: els tres primers mesos, coincidint amb l’imperi del comitè antifeixista, controlat pels anarquistes de la CNT i quan es registren els 42 assassinats; i la dissolució de fet del comitè, decretada per la Generalitat a principis de novembre i que acabarà amb el nomenament d’una corporació que continua sent d’obediència anarquista però que contra pronòstic se’n sortirà a l’hora de tallar en sec la violència política: a partir de novembre ja no es perpetraran més assassinats a la Seu. Ni tan sols l’abril del 1937, amb el nostre Eseve Albert i quatre correligionaris d’Estat Català que es dirigien a Bellver per enfrontar-se al Cojo i la seva tropa van ser empresonats per anarquistes locals; doncs en van sortir indemnes. I ni Chica ni ningú no s’ho explica: “Posa’t en situació, amb els anarquistes que tornen de Bellver amb la cua entre les cames i la pèrdua de dos dels seus homes; en aquell context, el que era esperable és una revenja expeditiva. Doncs no: els van deixar anar. Com s’ho va fer? No ho sé. No se sap. Una altra de les llegendes d’Esteve Albert”.

Però tornem al comitè, glups. Diu Chica que un dels principals elements distorsionadors va se precisament Puig, militant d’ERC i que en va ser membre de primera hora. El setembre del 1936 cau assassinat Ignasi Tarragona, membre també d’ERC. El partit li retreu una certa passivitat i l’expulsa, però amb la connivència dels cenetistes conserva el lloc. Fins al punt que al novembre, amb la mutació del comitè en corporació, en serà nomenat alcalde. Això, sobre el paper, és clar, perquè el control de la situació continua a mans anarquistes. L’home fort del moment és un tal Miquel Arenas, que el 1938, en el curs dels processos instruïts per la Generalitat per depurar les responsabilitats pels assassinats dels primers mesos, va fer un speech especialment revelador: “Nosaltres vam venir de fora i no sabíem a qui havíem de matar; va ser la gent del poble qui ens va indicar qui eren els enemics que calia eliminar”, va al·legar aproximadament –diu Chica– quan se li van intentar engiponar els crims. I tenia raó, conclou.

No va ser l’únic, és clar. Són coneguts els noms de Juan Baeta i el de la seva companya, Concepción Guillén –condemnada a mort i afusellada a Lleida el 1941: va ser la primera dona executada a Catalunya sota el règim franquista. I Fortuny, que tindria la mala fortuna de caure a Bellver al costat del Cojo. El domini anarquista de la Seu acaba el juny del 1937. Els Fets de Bellver els van deixar tocats, i quan els milicians urgellencs que hi havien anat a combatre tornen es troben que ERC, Estat Català i sobretot el PSUC intenten fer-los fora del consistori. I ho aconseguiran al juny: Puig i els seus dimiteixen i el substitueix Pere Argelich, alcalde ja fins al final de la guerra.

Al’hora de fer balanç, diu Chica que sota el control anarquista –quin gran oxímoron– l’ajuntament va emprendre un programa d’obres públiques sense precedents, a part de les reglamentàries col·lectivitzacions i l’impuls a l’escolarització i a la xarxa d’hospitals de guerra: “L’altra cara de la moneda és la violència política injustificable que van practicar, i el cert és que van deixar en la població un regust amarg, descontent absolut i por, molta por”.