La tauleta és el missatge

“El mitjà és el missatge”: Mar­shall McLuhan, sí, ¿se’n recorden? Un visionari. I això que va morir el 1980 i que probablement no va arribar ni a ensumar internet i les xarxes socials. Si l’evoquem avui i aquí és perquè Martín Blanco li ha pres la paraula al bon Marshall i l’ha posat al dia. Ho veuran a la sèrie La moderna aroma de la vida, tretze obres d’art digital i gran format –70 per 100 centímetres, les més petites– que exposarà un sol dia, l’1 d’octubre, a l’Era d’Ordino, i sota un molt prometedor lema: “Benvinguts al circ del superflu, on l’estupidesa d’alguns és el consol de tots.” Potser hauria sigut més exacte dir molts, però no ens posarem ara llepafils.

¿I com es combinen, McLuhan, el circ del superflu i l’estupidesa gregària que s’escampa com una taca d’oli? Doncs en una sentència que podria dir més o menys així: “La tauleta és el missatge.” La tauleta o, és clar, qualsevol dispositiu electrònic que ens manté aparentment i permanentment interconnectats amb la resta dels homínids del planeta. La sèrie, en què l’autor va començar a treballar el 2010 –just abans de l’última individual, el novembre del 2011 al Museu del Còmic–, pretén reflexionar, diu, “sobre la relació de la societat amb la tecnologia”, i analitzar “com aquesta tecnologia afecta la interacció amb els altres”.

La irrupció primer d’internet i després de les xarxes socials va obrir, sosté, la caixa de Pandora: “Proliferen tota mena de blogs on la gent opina, argumenta, exposa i critica sobre temes de qualsevol índole, i la informació es descentralitza.” Una evidència, sí, i un pas aparentment de gegant en la socialització del coneixement. ¿Quin problema hi ha? La hiperinflació no d’informació, sinó de soroll: “Ens hem convertit en individus assedegats, volem donar i rebre opinions contínuament sense que ens parem a pensar si tenim alguna cosa a dir.” Amb un altre efecte col·lateral: “Abans el silenci tenia valor.” Avui... no ser a les xarxes és renunciar a l’existència i condemnar-se a la invisibilitat, ens ve a dir.

Tot el que precedeix ho plasma a la pantalla –perquè Blanco cultiva, recordem-ho, l’art digital: Photoshop i tota la pesca– amb la coneguda tirada per la vinyeta-cop de puny, d’estètica hiperrealista i especial habilitat pel tirabuixó irònic: un paio que esnifa no una ratlla sinó el cable que el connecta a l’iPad; una senyoreta escarxofada al sofà amb la bossa de crispetes, amb el petit detall que no són crispetes el que es cruspeix, sinó les circumval·lacions del seu cervell; o un individu que intenta olorar una rosa a través d’una màscara antigàs: cent per cent Blanco, vaja.

La veritat és que la tesi no és precisament revolucionària, i que n’hi ha prou d’obrir Twitter, Facebook o Instagram per percebre la verborrea insubstancial, gratuïta i prescindible que inunda les xarxes. Però està bé que ens ho recordin de tant en tant, i més amb aquestes visions negres de Blanco –i perdonin la gràcia–, que a la vegada captiven i repel·leixen, perquè ens hi veiem retratats: com que les xarxes ens donen la possibilitat de fer-ho, “avui tenim la necessitat imperiosa de parlar, de dir i de cridar tot el que ens passa pel cap, assumint el risc que els altres confirmin la nostra estupidesa: i tant ens fa!” De fet, diu, i aquí tornem a McLuhan, “ens importa més la forma que el contingut, ja no importa allò que es diu, sinó com es diu: per això proliferen els eufemismes i, tot i que ens creiem més i més ben comunicats, la realitat és que la interacció és cada vegada més supèrflua i que ens sentim més sols”. Uf!

L’exposició, en fi, es completa amb una instal·lació –¿la primera de l’autor?– titulada Goodb-i­­Family i que és alhora un tirabuixó conceptual i tècnic: una parella de maniquins, pare i mare, dels quals arrenca un cable pelat que els connecta amb el fill, perdut en la seva tauleta. Un nen que no serà una escultura convencional sinó anamòrfica, construïda amb mòduls de metacrilat transparent i que sols dibuixen la figura de la criatura des d’una determinada perspectiva. Tot plegat, per il·lustrar com la tecnologia ha eixamplat encara més la bretxa generacional entre pares i fills. El que ens faltava. Doncs tot això, i uns quants poemes de propina –ja saben la recent dèria lírica de Blanco–, dissabte a l’Era d’Ordino.