Ho té claríssim Josep Roig, el nou conseller de Cultura lauredià: l’objectiu de la Temporada de teatre ha de ser omplir el Claror amb espectacles “de qualitat” i de “gran format”, i convertir la programació cultural —no només la Temporada— en un element més que contribueixi a la reactivació econòmica de la parròquia. Vagi per endavant que la cartellera teatral de la parròquia no s’ha distingit mai pel seu caràcter diguem-ne experimental, més aviat tot al contrari, així que els bons desitjos del conseller Roig s’han traduït en un cartell que podria haver firmat sense càrrec de consciència l’exconsellera Servat: Concha Velasco en funcions de ganxo mediàtic —paper que a Sant Julià juga habitualment Joan Pera, aquest curs sorprenentment absent de la programació— i un grapat de noms més o menys televisius, amb Lluís Homar i Pere Arquillué al capdavant.

L’actriu castellana compareixerà el 25 de febrer al Claror —i així ho vam avançar al juliol en aquest racó de diari— amb Olivia y Eugenio, comèdia dramàtica a compte d’una mare (ella) i un fill amb síndrome de Down (Hugo Aritzmendi) que lluiten per sortir del pou amb què acaben de fer temporada al teatre Goya de Barcelona i que ja porta més de 200 funcions a tot Espanya. La segona cita laurediana serà el 17 de març amb Els veïns de dalt, amb direcció de Cesc Gay —ja ho saben: recent triomfador dels Goya amb Truman— i un repartiment encapçalat pel televisiu Pere Arquillué i que completen Àgata Roca i Carme Roca (T de Teatre), així com Jordi Rico: comèdia amb tocs woodiallenians a compte d’una parella que s’instal·la al nou pis i que confraternitzarà —massa i tot— amb els veïns de dalt. I perdonin la insistència. Homar és el tercer nom propi del cartell lauredià. Protagonisme que a dreta llei hauria de compartir amb Àngel Guimerà, l’autor d’aquest megaclàssic de l’escena catalana que és Terra baixa (21 d’abril Claror). Aquí, amb direcció de Pau Miró i música de Sílvia Pérez Cruz —a veure com surt l’experiment— i en una versió quasi experimental perquè el Quimet de La plaça del Diamant hi fa tots els papers de l’auca: és el Manelic i és el Sebastià, però —¿però?— també és la Marta i és la Nuri, en un exercici de transvestisme escènic digne del gran Houdini: “He mort el llop! He mort el llop!”

Pel que fa a la capital, la Temporada arrenca el 3 de març amb una raresa digna del Comunal: La venganza de Don Mendo —un altre megaclàssic, aquest del teatre espanyol i amb la firma de Muñoz Seca: “A cuatro leguas de Pinto y a treinta de Marmolejo...”— que ens arriba en la versió per a titelles de la companyia andalusa El Espejo Negro. Titelles per a adults i, que consti, sense sorpresa, perquè a diferència d’altres programadors Paty Bafino s’ha pres la molèstia de veure-la abans de contractar-la. I acabem tal com hem començat: amb noms i cognoms. Els de Lluís Soler i Manel Barceló, dues patums més de l’escena i del teleserial a la catalana a qui els ha donat per emular Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé en aquella fita del teatre barceloní que va ser als anys 80 Per un sí o per un no. Dirigeix Ramon Simó, i la cita, el 14 d’abril al Comunal.

Tornen Ester Nadal i ‘La Venus de les pells’

Fa anys i panys que la Temporada té el (bon) costum de programar teatre nacional. Aquest curs, i a falta que el ministeri concreti el nou rumb de l’ENA, els honors els farà La Venus de les pells, estrenada al setembre a Les Fontetes i, segur, amb direcció d’Alfons Casal i —segur que ho recorden— Joan Hernández i Jèssica Casal, en la primera obra masoquista de l’escena local. Serà el 2 de juny al Comunal. L’altra estupenda notícia és el retorn d’Ester Nadal, però no amb Panorama des del pont —en cartell al Romea— sinó amb Kabarett-Protokoll, un musical amb esperit crític que el programa defineix, glups, com un “work in progress” teatral.