El Ballet Nice Méditerranée i l’Academy of St. Martin in the Fields, pròximes cites del cartell.
Deia algú, i no ens aixecarem ara a comprovar qui, que el prestigi és un intangible que es triga anys i panys a cultivar però que es pot evaporar en qüestió de dies. No direm que això és el que estigui passant amb la Temporada de Música i Dansa, però el que és evident és que no li fa cap favor la insòlita manera com aquest any se n’ha anat comunicant el cartell. Insòlita i també impròpia d’una trajectòria històricament lligada a l’excel·lència en tots els àmbits, des de la direcció artística fins a l’organització. Inclosa la comunicació.
Doncs aquesta vegada les coses han anat d’una altra manera. Amb compta gotes, per ser exactes, i amb comunicadets telegràfics, als antípodes de la posada en escena i de la cerimònia a l’alçada de les estrelles que han desfilat per la Tempoada que n’havia sigut marca de la casa. Com si algú hi hagués deixat de creure. Així vam saber de l’estrena, que el tenor Piotr Bezala va protagonitzar dimecres passat. I així van transcendir ahir les dues pròximes cites de la Temporada: el Ballet Nice Méditerranée, que desfilarà el 13 de febrer pel Centre de Congressos amb un programa que inclou peces de Hans Van Manen, Robert North, Roland Petit, Gene Kelly i el mateix director de la companyia, Eric Vu-An; i l’Academy of St. Martin in the Fields, fundada per Sir Neville Marriner i dirigida avui pel mestre Simon Blendis, que repetirà el 19 de març a la capital –van venir el 2015– amb un repertori que farà honor a la Cimera Iberoamericana: Les quatre estacions de Piazzola com a plat fort, amanait amb peces de Mozart i Txaikovski.
El cas és que, segons confirmava ahir el director artístic de la Temporada, Josep Maria Escribano, hi haurà una quarta actuació, pendent encara de confirmació i que seguirà la vocació diguem-ne popular que l’any passat va encarnar la cantant Stacey Keach. Però més que el cartell d’una Temporada amb tres decennis d’història, el d’aquest curs sembla més aviat una acumulació de bolos que s’han anat encaixant quasi a última hora. Aquesta és la preocupant sensació que deixa el degoteig de comunicats.
Val a dir que si l’any passat es va celebrar el 25è aniversari de la Temporada, aquest tocava bufar les 30 espelmes, si comptem des que el 1990 Alfredo Kraus va aixecar el I Festival Internacional de Música d’Andorra la Vella. El 1993 s’hi va incorporar Escribano, i l’any següent es va convertir en Temporada, i fins avui. L’organització i patrocini recau en MoraBanc, amb el suport logístic del Comú, en virtut d’un conveni de periodicitat biennal que toca renovar precisament aquest curs. Veurem com acaba el serial, però les formes absolutament inèdites, per no dir desmenjades, com s’ha gestionat aquesta edició no conviden precisament a l’optimisme.